Garrotxa Cultour - Página Principal

Menú Inici
Proposta Garrotxa Cultour
Camí dels Remences

CR
Camí dels Remences

  1. A+
  2. A-
17 Elements en aquesta proposta
Segueix els passos de Francesc de Verntallat, el cabdill remença que va fer la guerra per acabar amb els mals usos que patien els pagesos pobres.

Descripció

Canviar a text per a infants Cambiar a text normal
Aquesta ruta ens durà més de 500 anys enrere, quan molts pagesos catalans sotmesos a condicions d’esclavitud i determinats costums feudals, coneguts com els mals usos, es rebel•laren contra aquesta situació fundant un sindicat i prenent les armes contra els senyors feudals. Explicarem aquesta història i visitarem els indrets que hi estan vinculats de la mà del líder remença més recordat i estimat: Francesc de Verntallat. Francesc de Verntallat (1428 - 1499) va néixer en una masia de la Vall d’en Bas, on començarem aquesta ruta. Prop de la seva masia hi trobem altres elements que tenen relació amb els orígens de Verntallat, descendent de la nissaga dels Puigpardines. D’aquesta manera, prop del Mallol, i continuant dins el terme de la Vall d’en Bas, hi trobem l’església i el castell de Puigpardines i el mas Toralles, antic casal dels senyors de Puigpardines. A la Vall d’en Bas, doncs, és on hem d’anar a buscar els orígens familiars del cabdill remença. Verntallat es va erigir com el líder de la pagesia més radical en la lluita per acabar amb els mals usos i les humiliacions que sofrien els pagesos per part dels seus senyors. Els senyors feudals exercien un control excessiu sobre els pagesos i les seves famílies, que no podien abandonar el mas si el senyor no els alliberava. A part dels maltractaments físics que rebien, els pagesos també havien de pagar uns tributs abusius per poder treballar les terres del senyor. En aquest clima, Verntallat va saber erigir-se com la figura a qui la pagesia va seguir per aconseguir la justícia i la llibertat. Va tenir la voluntat i l’habilitat de construir un petit exèrcit que li permetia controlar gran part de la Garrotxa i les Guilleries, des d’on feia incursions per atacar altres punts de Catalunya. La guerrilla de Verntallat va créixer ràpidament, i va crear un sistema que permetia l’estabilitat dels voluntaris. Els pagesos que s’unien a la causa de Verntallat tenien l’ajuda d’altres pagesos que es quedaven treballant la terra, amb la promesa de mantenir els seus conreus mentre durés la guerra. Aquest sistema de solidaritat va permetre a Verntallat i els remences d’aguantar el pols durant molts anys, fer-se forts i acabar guanyant la guerra. A part d’aquest sistema d’estabilitat, un altre dels factors fonamentals en la victòria dels remences va ser l’aliança amb el rei Joan II. Enfrontat amb el seu fill Carles de Viana, Joan II va veure amenaçat el seu regnat per la Diputació del General, organisme fidel a Carles de Viana. Joan II es va veure obligat a exiliar-se a Aragó, i en la seva absència va deixar el mandat a la seva dona, la reina regent Joana Enríquez, que va mantenir la suspensió dels mals usos durant la seva regència, fet que li va servir per guanyar-se la simpatia dels pagesos. Quan la reina sofrí un setge a Girona i Verntallat i els seus homes van baixar a la ciutat per socórrer-la, es va enfortir una aliança que seria clau per a la vida de Verntallat i per l’esdevenir de la guerra. La reina, agraïda, el va nomenar capità reial. Aquest fet significava formalment el liderat de Verntallat. A partir d’aquest moment, els seus seguidors foren anomenats verntallats. El mateix any que Verntallat va ser nomenat capità general, el 1463, va prendre el castell d’Hostoles i el va fortificar. Quan pugem a la Garrotxa per la Selva interior, veiem a la nostra dreta unes ruïnes a sobre d’un turó. Aquest és el castell d’Hostoles, que Vicens Vives, historiador i escriptor, va descriure com “la més insigne fortalesa remença de muntanya”. El castell d’Hostoles, de fet, va ser el centre del poder remença durant tot el període bèl•lic. Després de la fortificació es va convertir en un punt inexpugnable per a les tropes enemigues, i sempre va ser utilitzat com un indret de replegament segur. També ho van ser els castells de Puig-Alder i Colltort, que antigament marcaven la frontera entre els comtats de Besalú i de Girona. El castell d’Hostoles és un punt de referència geogràfic en molts sentits. Es troba situat entre els municipis de les Planes d’Hostoles i Sant Feliu de Pallerols. A les Planes d’Hostoles hi trobem l’ermita de Sant Salvador, on posteriorment es construiria el castell de Puig-Alder. A mesura que hi anem arribant, la situació geogràfica ens ajuda a entendre l’avantatge militar que el terreny oferia als homes de Verntallat. A l’altra banda de la carretera que connecta Girona, les Planes d’Hostoles i Sant Feliu de Pallerols, hi trobem l’església de Sant Pere Sacosta. Hi ha constància que, ja al segle XIII, totes les masies de la parròquia estaven sotmeses als mals usos. A les Planes també hi trobem la casa Jonquer, bressol d’una important nissaga garrotxina de l’època. A Sant Feliu de Pallerols hi podem visitar el molí de la Conqueta, un molí fariner esmentat per primer cop al segle XII. És rellevant destacar com era d’important que, mentre la guerra continuava al camp de batalla, a la rereguarda tot seguís funcionant i no es deixés de produir, per poder seguir alimentant els pagesos del front. Actualment el molí és de propietat municipal i es pot visitar. Prop de Santa Pau hi trobem el castell de Colltort, des d’on ja podem veure la zona volcànica de la Garrotxa. En aquesta ruta també podrem descobrir un parell d’elements que, tot i no estar lligats al conflicte remença, bé valen una visita. El primer són els rentadors de la Pinya, a la Vall d’en Bas, exponents d’un temps on rentar la roba es convertia en un exercici molt dur, però conciliador socialment. I el segon, el Firal de Sant Feliu de Pallerols, on ens podrem aturar i gaudir d’una bona estona enmig de la tranquil•litat de la plaça del poble. Entre el 1463 i el 1469 la guerra avança amb petites victòries i derrotes de tots dos bàndols. Finalment els remences perden el control de Besalú i Olot, i Verntallat es replega a les muntanyes al voltant del castell d’Hostoles. Des d’allà, el 1470 els remences avancen, sempre en inferioritat numèrica, fins a Girona, i hi posen setge. L’any 1471 Girona es rendeix davant la pressió de Verntallat, que va rebre un suport vital de la zona de Finestres, a l’oest del castell d’Hostoles. El territori que avui comprèn el terme municipal de Sant Aniol de Finestres tingué una importància estratègica cabdal en molts conflictes armats de la història de Catalunya. El fet de ser una zona muntanyosa i de difícil accés, prop d’Olot, Banyoles i Girona, l’han fet refugi de bandolers. Una bona mostra és l’ermita de Finestres, amb un paper rellevant també en l’esdevenir de la tercera guerra carlina. Més a prop dels nuclis habitats, en l’actualitat hi trobem l’església de Sant Esteve de Llémena i la de Sant Aniol de Finestres. Si reprenem el fil de Verntallat, encara el 1471, Olot també cau amb el setge dels remences. El 28 d’octubre de 1472 acaba la guerra civil catalana amb la victòria dels reialistes amb l’ajuda dels remences. Aquests esperaven que el rei suprimís els mals usos després de la contribució de la pagesia en la victòria, però no va ser així, i s’entrà en un període de desconcert. Anys més tard el conflicte es reobrirà, però aquest cop serà un company de Francesc de Verntallat, Pere Joan Sala que iniciarà la segona guerra remença. Després d’algunes victòries a prop de Barcelona serà fet presoner i executat públicament a Barcelona. Verntallat aquesta vegada no va anar a la guerra sinó que va intentar negociar, i va acabar obtenint gairebé tot el que buscava. Va presidir la delegació remença que signà la sentència arbitral de Guadalupe, a Extremadura, que posa fi als mals usos, al dret a maltractar i a d’altres abusos fins llavors legals. Molts d’aquests drets no es van aconseguir a la majoria de països europeus fins ben entrat el segle XVIII. Després de la sentència, Verntallat va residir a la cort i va estar en contacte amb personatges rellevants com ara Cristòfor Colom. Més tard es va retirar a Sant Feliu de Pallerols on va viure al mas Claperols, prop de Sant Miquel de Pineda, i a la casa fortificada que tenia dins el poble, lloc on va morir al voltant de l’any 1499. Avui hi podem trobar una estàtua que el recorda. A la comarca també hi trobem molts altres elements que en fan memòria: escoles, carrers i establiments mostren que Verntallat és un personatge estimat i recordat en aquestes terres. En aquesta ruta hem resseguit la vida de Francesc de Verntallat, i hem descobert una de les primeres revoltes socials organitzades que va triomfar a Europa, la revolta dels remences, i també la història, les viles i les muntanyes del sud de la comarca de la Garrotxa.
En aquesta ruta visitarem diferents pobles i muntanyes de la Garrotxa. A la Garrotxa hi ha viscut gent des de fa molts milers d’anys i hi han hagut èpoques de tota mena. A l’edat mitjana, sis o set-cents anys enrere, la majoria de pagesos no vivien gaire bé. Eren molt pobres, treballaven molt dur cada dia i moltes vegades no tenien res per menjar. No podien fer el que volien, sinó que estaven sotmesos al seu senyor per tota la vida, i també els seus descendents. I patien molts altres càstigs i obligacions, una situació que avui en dia, per sort, ens costa d’imaginar. Aquests pagesos s’anomenaven remences. Els remences, cansats de la situació, i amb Francesc de Verntallat al capdavant, es van revoltar contra els senyors el 1462, i van estar en guerra fins al 1472. Durant tota la guerra es van fer forts a les muntanyes que hi ha entre Sant Aniol de Finestres i Sant Feliu de Pallerols o les Planes d’Hostoles. En aquestes muntanyes hi podem trobar molts castells des dels quals van resistir molt de temps, no només durant la guerra, sinó durant molts anys després. Podem fer una passejada per descobrir aquest territori proper i moltes vegades desconegut. Podrem descobrir el conjunt de Puigpardines, la nissaga d’on provenia Verntallat i el lloc on hi havia les cases que el van veure néixer i morir. Verntallat no va participar en la segona guerra remença, sinó que es va refugiar al castell d’Hostoles i es va fer fort a la zona. Després de la guerra, va acabar signant la pau a canvi d’acabar amb els privilegis dels senyors. Avui recordem Francesc de Verntallat com un noble que es va posar al costat dels pagesos per ajudar-los a aconseguir la llibertat i la dignitat. A partir de llavors, la vida lligada a la terra va continuar sent dura, però les condicions dels pagesos havien millorat per sempre.

Curiositat

Explica la llegenda que Francesc de Verntallat era una guerrer ferotge, gran estratega i posseïa un caràcter indomable. Un dia que estava amb els seus homes a la muntanya, alguna cosa el va enfurismar. Va agafar la seva espasa i d’un sol cop va tallar pel mig un vern. Des de llavors va ser conegut com Francesc de Verntallat.

Dades complementàries

Recomanació: Que et perdis passejant per les muntanyes que envolten el castell d’Hostoles, el castell de Colltort o la serra de Finestres. T’endinsaràs en un territori muntanyenc que, tot i no tenir l’alçada ni el nom dels Pirineus, té una singularitat especial. Plena de boscos frondosos, durant dècades els remences en van fer el seu feu inexpugnable.

Més informació

El sistema feudal i els Mals usos: El sistema feudal es va instaurar a Catalunya a principis del segle XI, en un procés paral•lel a la resta d’Europa. Va ser una època en què els poders locals usurparen les terres i els castells al poder central, representat a Catalunya per un afeblit comtat de Barcelona. Ramon Berenguer I, comte de Barcelona, va recuperar el poder sobre la noblesa a canvi d’acceptar les usurpacions de béns i drets públics que havien fet, i la submissió de la pagesia als seus respectius senyors. Els mals usos eren una sèrie de costums feudals que la noblesa de cada territori exercia sobre els seus vassalls, els pagesos que treballaven i residien a les seves terres i masies. Fonamentalment eren gravàmens o obligacions dels pagesos envers el seu senyor. Entre d’altres, els pagesos i tota la seva descendència estaven lligats al seu noble i no podien abandonar el mas on treballaven sense la seva autorització. Els qui es trobaven en aquesta situació eren anomenats pagesos remences. Els mals usos, però, anaven molt més enllà, des d’haver de dedicar uns dies de feina al senyor, fins al pagament d’impostos abusius o la pèrdua de part de patrimoni personal en cas d’incendi o adulteri de la muller, o en casos molt extrems, el famós dret de cuixa.

La crisi demogràfica dels Segles XIV i XV: Al llarg de l’edat mitjana, i coincidint amb un creixement econòmic al Principat, els mateixos senyors feudals van promoure la creació de masos i la seva ocupació per famílies remences. Fins que al segle XIV es va produir una important davallada demogràfica com a conseqüència de les pestes que assolaren el país, i molts masos van quedar abandonats (masos rònecs). No obstant això, els senyors feudals no van voler renunciar als seus guanys, de manera que van apujar els impostos als pocs pagesos que quedaven i van aplicar de forma més extrema els mals usos per no perdre ingressos, cosa que va provocar moltes tensions entre els pagesos i la noblesa. Com a conseqüència d’aquest malestar i de les pressions d’uns i altres, a mitjans segle XV, per primera vegada es permeten les reunions de pagesos i es crea un sindicat remença molt actiu.

Les guerres remences: Les guerres remences esclaten a la segona meitat del segle XV en un moment molt convuls per al principat. De fet, la primera guerra remença es produeix simultàniament a la guerra civil catalana que enfrontava Joan II i les institucions del país: la Generalitat i el Consell de Cent. En una lluita de poders i interessos, les institucions es posen al costat dels nobles i a favor de continuar amb el sistema feudal, mentre que el rei Joan II rep el suport dels pagesos remences. El febrer del 1462 es van produir diverses revoltes remences, sobretot a la vall d’Hostoles, a la vall d’en Bas, a Santa Pau i a Castellfollit de la Roca, protagonitzada pels “remences de muntanya”, liderats per Francesc de Verntallat. Aquest territori esdevindria un refugi inexpugnable fins i tot més enllà de la guerra civil catalana, que va finalitzar el 1472. La victòria de Joan II no va comportar automàticament els resultats que els pagesos esperaven, ja que el rei no va abolir els mals usos. Això no obstant, sí que va reconèixer un estatus especial per a la zona dominada pels remences de muntanya. Amb la mort de Joan II i la pujada al poder de Ferran II (Ferran el Catòlic) les coses no van millorar, ja que es va cedir de nou a les pressions dels nobles. Davant d’aquesta situació, Francesc de Verntallat, que continuava fort i dominant una bona part del territori de muntanya de la Garrotxa, el Ripollès i Osona, va preferir continuar amb la via judicial i diplomàtica, mentre que altres sectors remences van optar per la lluita. És el que es coneix com la segona guerra remença. Aquesta segona guerra remença fou liderada per Pere Joan Sala, nascut a Granollers de Rocacorba i antic lloctinent de Verntallat. Sala, veient que el nou rei es desentenia de la situació dels remences i l’opressió dels nobles i la Generalitat seguia, decidí revoltar-se a inicis del 1485, 13 anys després de la fi de la primera guerra remença o guerra civil catalana. Sala, amb poc més de 400 homes aconseguí importants victòries com la batalla de Montornès del Vallès i l’assalt a Granollers. Des d’allí aconseguí estendre la revolta al voltant de Barcelona en llocs com el Vallès, el Baix Llobregat. Quan la revolta amenaçava seriosament la ciutat de Barcelona, les autoritats van enviar un gran exèrcit a lluitar contra els remences i els van derrotar a Llerona el 28 de març del mateix any 1485. Pere Joan Sala va ser fet presoner. Les autoritats no tingueren cap compassió i va ser executat públicament a Barcelona. Així acabava la segona guerra remença, amb la derrota dels revoltats, però el problema remença no acabà amb la derrota militar sinó que Verntallat i els seus homes resistien al territori segur al voltant del Castell d’Hostoles intentant la via política i de negociació. La Sentència de Guadalupe: L’acció judicial i política de Verntallat, en canvi, va tenir la seva recompensa. El novembre del 1485 els remences van firmar un arbitratge reial a Amer (la Selva), que venia a ser una declaració de bones intencions per acabar amb el conflicte, i en el que es comprometien a abandonar les armes i retornar els castells ocupats als seus senyors. Just un any més tard, el novembre del 1486, al monestir de Guadalupe, a Extremadura, se signava la sentència arbitral de Guadalupe. D’aquesta manera els abusos, i en especial la remença personal (per la qual el pagès i la seva família quedaven lligats al mas i al seu senyor) desapareixien. Aquest fet de la nostra història, potser no gaire conegut, és transcendental i molt avançat als seus temps. S’ha de tenir present que a França, per exemple, els pagesos no assoleixen els mateixos drets fins a la revolució francesa, el 1789. Les guerres remences, en el fons, van ser una autèntica revolució social que va tenir un gran impacte sobre el posterior desenvolupament del nostre país, com va posar de manifest el gran historiador gironí Jaume Vicens Vives. Francesc de Verntallat: No es coneixen gaires detalls de la vida de Francesc de Verntallat. S’indica que hauria estat membre de la nissaga dels Puigpardines, una família important de la Garrotxa i aquest fet l’hauria alliberat de patir la remença personal. En canvi, és probable que la seva dona sí que estigués subjecta a aquest mal ús. Verntallat va néixer al Mallol, a la Vall d’en Bas. Tot i el seu origen noble, sembla que hauria hagut de treballar la terra. Va liderar l’aixecament remença a la Garrotxa i va ser una acció seva la que va ajudar a segellar l’aliança entre els remences i el rei Joan II, ja que hauria salvat la seva muller i reina -Joana Enríquez- quan aquesta estava assetjada a Girona per les forces de la Diputació del General (Generalitat). Després de la victòria de Joan II a la guerra civil catalana, fou nomenat vescomte d’Hostoles. Malgrat que no va intervenir en la segona guerra remença, continuava sent fort en una àmplia zona de muntanya i dominant castells estratègics. Tot plegat, sumat a una habilitat política notable, li van permetre forçar la sentència arbitral de Guadalupe, que abolia els mals usos. Després de romandre a la cort dels Reis Catòlics, va passar els seus últims anys a Sant Feliu de Pallerols. La seva memòria és ben viva en l’imaginari col·lectiu com un garrotxí que lluità per la llibertat i la dignitat dels pagesos pobres.