Garrotxa Cultour - Página Principal

Menú Inici
Proposta Garrotxa Cultour
Records de la darrera carlinada

RDC
Records de la darrera carlinada

  1. A+
  2. A-
7 Elements en aquesta proposta
Recorre els escenaris de les batalles més decisives de la Tercera Guerra Carlina, la darrera lluita que va enfrontar els liberals amb els carlins durant el segle XIX.

Descripció

Canviar a text per a infants Cambiar a text normal
Déu, Pàtria, Furs i Rei. Aquest era el lema dels carlins, un moviment polític que es va alçar en armes fins a tres vegades contra el règim polític espanyol, al llarg del segle XIX. En aquesta ruta visitarem, de la mà de la història i la literatura, alguns indrets de la Garrotxa que van ser protagonistes en la tercera guerra carlina (1872-1876). Ens hi acompanyarà Marià Vayreda (Olot, 1853 - Barcelona 1903), que no només va viure en persona els fets que resseguirem, sinó que anys després els va relatar de manera magistral. A més de pintor, igual que el seu germà Joaquim Vayreda (Girona, 1843 - Olot, 1894), Marià Vayreda va ser un dels millors narradors catalans de l’època. En la seva obra Records de la darrera carlinada, ens explica la seva experiència en la guerra des d’un punt de vista ben personal i singular: el d’un vailet que s’allista a l’exèrcit per buscar aventures i defensar els seus ideals. Les arrels del conflicte les trobem en l’enfrontament ideològic, econòmic i polític dels carlins contra el govern central, però sobretot contra la modernitat, el progrés i les polítiques liberals a què l’Estat s’estava obrint al llarg del segle XIX. De fet, quan es va iniciar la tercera guerra carlina feia menys de trenta anys que havia conclòs la segona en què, com en totes, els carlins van ser vençuts. Precisament, és just després d’aquesta segona carlinada on hem de situar l’altra gran obra de Marià Vayreda, La Punyalada. Tornant a la guerra que ens ocupa, ens hem de situar al 1872. A l’inici dels enfrontaments, els carlins van obtenir diverses victòries, assaltant i prenent diverses poblacions, com, per exemple, Castellfollit de la Roca o Santa Pau. És en aquest darrer municipi on el juny de 1872 va arribar una partida carlina que es va fer amb el poble i, per deixar constància simbòlica de la seva victòria, va tallar l’arbre de la llibertat, plantat pels liberals. Però no en van tenir prou amb això, ja que de la fusta de l’arbre en van fer una creu, símbol cristià per excel•lència. Aquesta és només una mostra de la forta càrrega ideològica que tenia aquesta guerra. Precisament al Sallent de Santa Pau hi havia el mas Can Batlle, propietat d’un carlí, que es va convertir en lloc d’acolliment i suport per les unitats carlines que estaven de trànsit per la comarca. Entre altres personalitats, aquí s’hi van hostatjar, per exemple, Alfons Carles, germà del pretendent carlí al tron, Carles VII, i la seva muller, Maria de les Neus Bragança. Alfons Carles havia vingut a la Garrotxa amb ordres de superar els conflictes entre els mateixos carlins de Catalunya, unificar les partides i construir alguna cosa semblant a un exèrcit. Però la missió ja va començar malament perquè, un dels màxims responsables dels combatents carlins de Catalunya, el general Francesc Savalls, ja no el va anar a rebre a la frontera i van passar uns dies fins que es van trobar. Finalment, van fer una reunió a l’ermita de Santa Maria de Finestres, on tots dos hi arribaven indignats. Alfons Carles perquè no l’havia anat a rebre i Savalls perquè havien nomenat comandament militar carlí de Catalunya el general navarrès Larramendi, enlloc de a ell. Va ser una trobada de dos mons oposats. Tot i lluitar en el mateix bàndol, tenien interessos diferents; un defensava Catalunya, mentre que l’altre, el poder central. Savalls provenia del món rural i de fer la guerra a la muntanya, mentre que Alfons Carles era amant de la comoditat dels palaus del centre d’Europa. Els galons, la sang i les promeses de l’aristòcrata no van aconseguir que Savalls acceptés Larramendi com a comandant militar perquè, entre altres coses, sabia que els combatents el seguirien a ell i a ningú més. Finalment va aconseguir que li retiressin el poder militar a Larramendi i li traspassessin formalment a ell, un fet més aviat de caràcter formal, ja que en la pràctica ja en tenia el control. A mesura que els mesos avançaven, la comarca de la Garrotxa seguia essent un dels epicentres de la guerra a Catalunya. Un dels episodis més dramàtics va ser l’agost del 1873. El dia 20 l’exèrcit carlí atacava el poble de Tortellà, conegut pel seu liberalisme i la seva oposició als carlins. De fet, Savalls i els seus volien fer pagar a Tortellà el seu suport públic als liberals. Els carlins van assaltar el poble i la majoria d’habitants van fugir a les muntanyes per refugiar-se. Ara bé, un grup de 42 defensors tortellanencs, anomenats voluntaris per la llibertat, es van fer forts a l’església. Els carlins van intentar assetjar l’església, però els voluntaris van resistir fins al dia 23 d’agost, mentre esperaven reforços. Primer hi va arribar un petit exèrcit liberal des d’Olot, però va ser repel•lit fàcilment pels carlins. Després una columna de 400 homes va arribar des de Girona i va foragitar els carlins. Tot i així, abans de marxar van cremar les cases de destacats liberals del municipi. Aquesta batalla quedà gravada en l’imaginari col•lectiu del poble de Tortellà i es commemorà durant anys. Just l’endemà, el 24 d’agost del 1874, hi va haver una nova batalla ben a prop de Tortellà, al camí que baixa fins a Argelaguer. Aquesta batalla la podem viure en primera persona a través del capítol “La Barreja” del llibre de Vayreda. L’autor ens explica les anades i vingudes dels combatents, com es vivia l’intercanvi de trets i com la cavalleria era inútil en aquesta geografia plena de pendents i vinyes, que no permetia als cavalls moure’s ni formar. També s’hi conta una escena on li demanen a Vayreda que remati un soldat enemic, però, tot i que ho intenta, no pot. Tot i això, l’acte de valor li suposa igualment un ascens en la jerarquia de l’exèrcit carlí. Al 1874 ja feia dos anys que s’estava en guerra. Durant aquest temps els carlins no havien obtingut massa victòries en l’àmbit català, i molt menys en l’espanyol, de manera que no aconseguien dominar territoris ni ciutats importants. Malgrat això, sí que s’havien apoderat de gairebé tota la comarca de la Garrotxa, excepte la ciutat d’Olot, que tenien sota setge. És en aquest context on es produeix un dels fets més determinants de la guerra, la batalla del Toix. Una columna de lliberals va sortir de Girona per alliberar Olot del setge dels carlins. Aquesta columna estava a les ordres del general Nouvilas, republicà empordanès i capità general de Catalunya, nomenat pel president de la República Pi i Margall, i citat repetidament al llibre de Vayreda. De fet, era un dels seus enemics més habituals. Mentrestant els carlins, a les ordres del general Savalls, es van fer forts a Castellfollit de la Roca per aturar la columna que pujava des de Girona. El matí del 14 d’abril de 1874, la tropa liberal es va desviar cap a Tortellà i Plansalloses per sorprendre els carlins, que esperaven que pugessin seguint el riu. Diu la llegenda que els carlins es van adonar de la maniobra amb el reflex del sol a les baionetes. Sigui com sigui, els conservadors van ocupar ràpidament posicions estratègiques a la muntanya i quan els liberals se’n van adonar ja eren a tir dels carlins. Havien caigut a la trampa, provocant que els carlins obtinguessin una de les victòries més importants de la guerra. Només cal repassar el botí: 150 cavalls, 2.000 fusells i 1.800 presoners. Just dos dies després de la batalla del Toix, el dia 16 d’abril de 1874, Olot es va rendir. Savalls va pujar al balcó de la Casa Solà-Morales i va reivindicar els furs de Catalunya. El discurs de la victòria va acabar amb aquestes paraules: “Trenquin files i a engendrar carlins”. Aquesta proclama ens dóna una idea de la disbauxa i les festes que protagonitzaven els carlins quan entraven a les poblacions després d’una victòria. Vayreda explica que quan una partida carlina entrava en un poble, aquella nit se la passaven bé tant els carlins com tots els joves del poble, mentre les tavernes feien gran negoci. Tot plegat, una manera de fer que contrasta amb l’actitud suposadament catòlica i conservadora del mateix moviment carlí. El domini carlí a Olot es va mantenir gairebé un any, tot i que ja es veia clar que la guerra tocava a la seva fi, ja que els carlins només acumulaven derrotes. Olot va tornar sota control governamental, és a dir liberal, el 18 de març del 1875, quan els carlins, davant d’un exèrcit molt superior, van haver de fugir i refugiar-se novament a la muntanya. Durant aquest any d’ocupació carlina s’edità “El Iris. Periódico Católico Monárquico”, on només el subtítol ja ens dóna pistes de l’orientació ideològica del diari que es publicava els dimarts, dijous i dissabtes. És en aquesta publicació on podem trobar les proclames bèl•liques i polítiques que feien els carlins. Una altra de les conseqüències de la guerra, en aquest cas en l’àmbit patrimonial, és la construcció de les torres de Sant Francesc, a sobre del cràter del volcà Montsacopa. Aquestes torres van servir per defensar la ciutat durant els setges carlins. És per això que no estan orientades cap a la ciutat, com la capella de Sant Francesc, sinó cap al nord per repel•lir els atacs dels carlins. Les torres foren reconstruïdes just després que els carlins fugissin, per si hi tornava a haver una altra guerra, cosa que ja no es produí. També van ser de vital importància per defensar Olot les muralles que envoltaven la ciutat, tot i que poc després s’enderrocaren per permetre el creixement de la ciutat cap als nous barris. Tot i així, encara en podem veure un petit tram al carrer Pintor Domenge, tot baixant del Montsacopa. El 26 de març del 1875, a l’hostal de la Corda, prop de Riudaura, el general Savalls es va reunir amb el general del govern Martínez Campos i, sense reconèixer explícitament el rei Alfons XII com a legítim rei d’Espanya, va acceptar una treva, que a efectes formals era el mateix. D’aquesta forma es posava punt final a la tercera guerra carlina a la Garrotxa. Els afusellaments de carlins, però, encara es van allargar durant temps. Marià Vayreda va fugir poc abans. Ens ho explica al capítol titulat “Calvari”, on podem llegir la seva situació personal i, al mateix temps, resseguir l’estat d’ànim carlista: “Devorat per la febre i mig perduda la consciència del meu propi ser, em trobava ajagut damunt d’una màrfega de pallons, dura i rocallosa com un pilot de grava. Però no era això el que més em dolia: tenia la mà esquerra foradada com la d’un Sant Crist.” Així doncs, amb la mà oberta i remenada per un metge pocatraça, va voler arribar a l’hospital de Besora, a les muntanyes de Vidrà. Per fer-ho va haver de travessar tres rius en tres dies: el Cardener, el Llobregat i el Ter. Malalt i amb poca ajuda, finalment aconsegueix arribar a Vidrà, però en entrar en el que havia estat el quarter general es va trobar una gran desolació. Tot plegat el va empènyer a fugir cap a França. Amb 23 anys va començar una nova vida com aprenent de pintor i, poc després, va tornar a Barcelona i Olot, on va cultivar les dues arts: primer la pintura i més tard la literatura. La seva història pot ben ser una metàfora del país que, desgastat després de tanta guerra, torna de nou a la rutina per encarar el final del segle XIX i començar el segle XX.
Fa gairebé dos-cents anys, a principis del segle XIX, el rei d’Espanya va morir sense cap fill baró i això implicava que Isabel II es convertís en la nova reina. Aquest fet contradeia una llei molt antiga que obligava a què el nou rei sempre fos un home i no una dona. Aquest relleu a la monarquia també va coincidir amb importants canvis polítics a l’Estat. Perquè ens en fem una idea, per primer cop comencen a haver-hi presidents de govern i ministres. Tants canvis fan que els sectors més conservadors s’alcin en armes contra l’Estat i reclamin que el rei sigui un home, que es deia Carles, i que era parent del rei mort. És per aquest motiu que als defensors d’aquest rei els anomenem carlins. Els carlins en general estaven contra la modernització de l’Estat espanyol, eren profundament catòlics i conservadors, i no volien que els territoris perdessin drets, que havien tingut sempre, i que ara es volia quedar l’Estat central. Per això les guerres carlines sempre tenen més èxit a Catalunya i al País Basc. De guerres n’hi va haver tres, repartides en gairebé seixanta anys. En les últimes es reclamava que el rei fos dels descendents de Carles V, ja que aquest primer pretendent carlí ja havia mort. A la Garrotxa hi té especial importància la tercera guerra carlina, que també va ser l’última de totes. En aquella època molts joves de la comarca es van allistar a les files carlines buscant una vida d’aventura, que també els permetés lluitar pels seus ideals. Ara bé, alguns també aprofitaven la guerra per dedicar-se a robar, assaltar o segrestar innocents. Aquesta guerra va durar uns quants anys, durant els quals els carlins van guanyar pràcticament a tots els pobles de la comarca, inclosa la capital, Olot. Tot i així, la tercera i última guerra carlina va acabar com totes les altres: amb derrota dels carlins. Els homes que es feien soldats o guerrillers carlins en aquesta tercera guerra passaven a viure una altra vida. No tenien una casa fixa i quan s’aixecaven al matí no sabien on dormirien aquella nit. Es movien pels camins, a peu o a cavall, i s’amagaven a la muntanya, des d’on atacaven els pobles i ciutats. En algunes viles eren ben rebuts, però en d’altres eren rebutjats i entraven en conflicte amb els vilatans. Era una vida emocionant, però també patien molta gana i fred. Caminaven molt i sovint havien de combatre amb armes molt antigues i que funcionaven molt malament. En Marià Vayreda va ser un pintor i escriptor olotí que, de molt jove, va participar en la tercera guerra carlina i l’explica en primera persona al seu llibre Records de la darrera carlinada. Relata que quan els disparaven al bosc, els queien moltes branques al cap, perquè les armes eren tan dolentes que les bales anaven en totes direccions, menys en la bona. Fent un volt pels volcans d’Olot, podem imaginar-nos com devien ser els setges o atacs que es feien a la ciutat. A cada volcà d’Olot hi ha torres construïdes per defensar-se dels carlins. Per sort, avui es pot fer un volt pels volcans sense témer res, s’hi respira pau i tranquil•litat, però ens queden aquests testimonis de les èpoques en què la vida no era tan plàcida i pacífica com ara.

Curiositat

Si coneixem bé el periple per la Garrotxa d’Alfons Carles, el germà del pretendent carlí al tron, és gràcies a la seva muller, Maria de les Neus de Bragança. Aquesta aristòcrata portuguesa va compartir moltes hores de trajectes per la muntanya, acompanyada del seu marit i d’altres carlins. Ho explica tot en unes il·lustratives memòries titulades “Les meves memòries. Sobre la nostra campanya a Catalunya el 1872 i 1873 i en el centre el 1874”. Maria de les Neus Bragança va esdevenir una figura molt estimada pels carlins, sens dubte molt més que el seu marit, l’infant Alfons Carles.

Dades complementàries

Recomanació: Que llegeixis dos bons llibres escrits per Marià Vayreda i ambientats a la Garrotxa carlina: La punyalada i Records de la darrera carlinada. Amb la lectura d’aquests llibres ens ho passarem bé, viurem aventures, augmentarem el nostre vocabulari i descobrirem la geografia i la història del país.

Més informació

Geografia de la carlinada: La força geogràfica dels carlins va ser sempre la muntanya. A la península Ibèrica, Navarra, el País Basc, el Principat de Catalunya i el Maestrat van ser les zones on el moviment carlí va trobar més suport i, per tant, on es van concentrar la majoria dels fets de les guerres carlines. A Catalunya, les comarques de la Garrotxa, el Ripollès, Osona, el Solsonès o el Berguedà, entre d’altres, es van omplir de columnes d’homes armats disposats a lluitar contra les tropes dels soldats de l’exèrcit espanyol. D’aquesta manera, el Pirineu i Prepirineu es van convertir en feus carlins. De fet, els carlins es movien pel territori amb molta facilitat, tot i que és cert que hi ha viles més implicades en el conflicte que d’altres. En el seu llibre, Vayreda ens parla del mas Cavaller de Vidrà, lloc on s’allista i on tornarà, anys més tard, en una altra situació ben diferent. A Camprodon hi passa una bona temporada, primer guarint-se de les ferides, i després gaudint, a vegades en excés, de les comoditats de la rereguarda. Una de les poblacions que guarda un mal record de les guerres carlines és Tortellà, ja que va ser l’escenari de diverses batalles cruentes i, finalment, va ser incendiada pel general Francesc Savalls, en un acte de venjança pel suport d’aquest poble als liberals.

Els carlins: El carlisme va ser un moviment que va combatre el règim polític espanyol propugnant una altra línia dinàstica al tron. En un primer moment els carlins lluitaven perquè el Rei fos Carles V i d’aquí prové el nom. Més endavant, també defensaven els seus descendents, es diguessin o no Carles, tot i que la majoria s’ho deien. Va ser un moviment conservador, catòlic i rural, que buscava combatre la modernitat i el progrés en tots els seus aspectes. Hi va haver tres guerres carlines al llarg del segle XIX (fins al 1936 s’anomenaven guerres civils) i, en totes, els carlins en van sortir derrotats. La primera va ser la més llarga, als anys trenta. A finals dels quaranta es va produir la segona, la guerra dels matiners, que es va centrar a Catalunya. La tercera es va iniciar a principis dels anys setanta i va durar tres anys. Les aliances internacionals dels carlins eren els estats pontificis i els absolutismes d’Europa. Els seus suports interns van ser, en més o menys intensitat, l’Església, els propietaris rurals, joves arrauxats en cerca d’aventures i la major part de la població rural, a qui no li acabava de fer el pes tot el que el liberalisme i la modernitat portaven: des de canvis morals fins al telèfon o la industrialització, passant per la teoria de l’evolució o les desamortitzacions. Ara bé, aquí també s’hi afegia el sentiment català de lluita contra l’Estat espanyol, que començava a mostrar un vessant centralitzador.

Marià Vayreda: Marià Vayreda era un noi de 19 anys quan es va incorporar a l’exèrcit carlí el 1872. Ja allistat, va veure als carlins avançar i retrocedir, guanyar i perdre posicions per les muntanyes catalanes, fins al 1875, quan en previsió de la més que probable derrota carlina, s’exilia a França. Pocs anys després, va tornar a Catalunya. Després d’anys de fer de pintor, va començar a escriure. Només ens va deixar 3 llibres, el més conegut dels quals és La Punyalada (1904). Està ambientat a l’Alta Garrotxa, on després de la segona guerra carlina, hi va haver persones que no van poder, o no van saber, adaptar-se de nou al poble i es van quedar a les muntanyes com a bandolers (robant, segrestant i fugint de la justícia). Un altre dels llibres que va escriure és Records de la darrera carlinada (1898). És una obra basada en les seves pròpies vivències a la guerra, tot i que escrit 20 anys després dels fets. Descriu com era la vida dels que s’afegien a l’aixecament carlí contra el govern i les penes dels combatents: dormir poc i menjar menys. Entre moltes altres anècdotes, explica que en un intercanvi de trets, era més fàcil que et toquessin els teus, que no pas els contraris, per la mala punteria i el poc entrenament dels combatents. Però a més d’anècdotes, en la seva obra també hi ha magnífiques descripcions dels diferents personatges que van participar en les guerres carlines. Gràcies a aquest estil descriptiu i riquesa de vocabulari, Vayreda aconsegueix portar-nos a les muntanyes i conèixer la gent que les habitava fa més de 150 anys. Un plaer lingüístic de primer ordre. Però no només parla de guerra, ja que al conjunt de la seva obra també hi ha cites i reflexions sobre la vida quotidiana i la manera de veure-la en les diferents edats. Així, al capítol “Fantasies” hi llegim: “La vida és un pa de crostons: quan l’encetem, en fem balafiu i fins en tirem als gossos, però quan s’acaba, quan ja no en queden més que els darrers rosegons, secs i florits, el companegem com a relíquies i fins el disputem amb la família”. Al llarg de la seva vida va evolucionar, políticament, des de posicions molt reaccionàries fins a un catalanisme conservador. Un catalanisme, però, insubornable, com demostren alguns dels seus comentaris al llarg de la seva obra.