Garrotxa Cultour - Página Principal

Menú Inici
Proposta Garrotxa Cultour
Ruta Medieval

RM
Ruta Medieval

  1. A+
  2. A-
39 Elements en aquesta proposta
Endinsa't al passat medieval de la Garrotxa recorrent ponts, esglésies i altres construccions carregades d'història.

Descripció

Canviar a text per a infants Cambiar a text normal
Monestirs, poblats medievals, esglésies i per sobre de tot castells, són avui dia alguns dels vestigis que la Garrotxa conserva del seu passat medieval.

L’edat mitjana és el període comprès entre la caiguda de l’Imperi Romà, al segle V, i el segle XV. Són deu segles que es divideixen en l’alta edat mitjana (segles V al X) i baixa edat mitjana (segles XI al XV).
Al primer terç del segle VIII, en l’expansió cap a Occident de la civilització musulmana, els àrabs s’estableixen a bona part de la península Ibèrica. La Garrotxa no en va ser una excepció, i se sap que va estar sota domini musulmà durant 60 anys, tot i que no se n’ha trobat de cap assentament.

Per entendre el que avui seria Catalunya ens hem de situar al segle IX quan es crearen els comtats catalans. Perquè la reacció dels monarques francs davant la invasió musulmana, amb Carlemany al capdavant, va ser la reconquesta dels territoris de l’entorn dels Pirineus. Va ser la creació de la Marca Hispànica i la frontera amb el territori musulmà es va fixar en una línia situada al llarg de les conques del Llobregat i el Cardener.

La necessitat de defensa de la frontera propiciava la creació de territoris més petits dirigits per una sola persona. Per això es van crear els diferents comtats catalans de la Marca Hispànica, entre ells el de Besalú, i va aparèixer la figura dels comtes, nomenats pels reis carolingis.

En un primer terme, el comtat de Besalú era depenent del comtat de Girona, però gràcies a la reordenació territorial portada a terme per Guifré el Pelós al final del segle IX, es convertí en un comtat independent. La Garrotxa, tal com la coneixem avui dia, quedava immersa dins del comtat de Besalú, que s’estenia des de les valls de Camprodon fins als municipis de Banyoles i Figueres.

La capital de l’antic comtat, la vila de Besalú, és un dels conjunts medievals més singulars de Catalunya, ja que encara conserva la seva estructura medieval i gaudeix d’importants vestigis que ens retornen a l’edat mitjana.
Un dels comtes més coneguts va ser el comte-bisbe Miró Bonfill, creador de l’església de Sant Vicenç - que segons sembla podria ser la primera església construïda al municipi - i fundador del monestir de Sant Pere de Besalú. No obstant això, Bernat I, conegut com a Bernat Tallaferro, va ser el comte que tingué més protagonisme. Durant el seu mandat (988-1020) el comtat de Besalú va assolir la seva màxima influència i va arribar a ser seu episcopal.

Anys més tard, en temps del comte Guillem el Gras es va construir un dels elements més emblemàtics de la vila, el pont Medieval. Es troba documentat des del segle XI, tot i que es creu que en aquell moment no tenia la forma actual. En època comtal, a la torre s’hi va instal•lar el pagus comtal, que vindria a ser una mena de peatge en què es cobrava un diner per passar a cavall, un òbul per passar a peu i la mateixa quantitat per bèstia carregada.

Als segles XI i XII, que és quan es constitueix la societat feudal, tots els comtats es vinculen amb el de Barcelona. També és llavors quan comença la reconquesta del que avui en diem la Catalunya Nova.

El feudalisme és el sistema polític, econòmic i social propi de l’edat mitjana. Cada comtat es dividia en petits territoris semiindependents anomenats feus. Els senyors feudals donaven protecció als seus vassalls a canvi de treballar les seves terres i pagar uns tributs. Només podien ser senyors feudals aquells que eren nobles o gaudien de la protecció de l’Església o dels comtes.

Els pagesos que treballaven les terres estaven sotmesos als anomenats mals usos, que eren gravàmens i obligacions dels pagesos envers el seu senyor. Entre d’altres, els pagesos i tota la seva descendència estaven lligats al seu noble i no podien abandonar el mas on treballaven sense la seva autorització. Eren els coneguts com a pagesos remences.

Va ser precisament en aquest context econòmic i social que van proliferar els castells, els monestirs i les esglésies, que al seu torn van ser el germen de la majoria dels pobles i nuclis. La població es refugiava sota la protecció del poder militar, el senyor i el seu castell, o bé del poder eclesiàstic, gràcies als acords de Pau i Treva de Déu.

A la Garrotxa trobem nombrosos vestigis d’antics castells, que no només complien funcions defensives, sinó que també eren utilitzats com a residències dels senyors feudals i de la noblesa. A Argelaguer, encara podem trobar restes de l’antic castell dels senyors de Montpalau, que al segle XIII van prendre la gestió del territori i hi van viure fins ben entrat el segle XV, quan es van traslladar a un castell a dins del poble. Actualment al centre d’Argelaguer , en el nucli medieval encara podem observar el Castell i restes de la seva muralla, en zones com al carrer de la muralla i a la cara nord de l’església, molt a prop del castell, trobarem la reproducció i senyalització de la necròpolis

Santa Pau és el clar exemple de poble medieval, en què el nucli urbà es va articular a redós del castell dels barons de Santa Pau. El nucli antic del poble encara conserva l’estructura urbana medieval, destacant la plaça Major, també coneguda com el firal dels bous, perquè des del 1300 albergava un important mercat.

A Sant Joan les Fonts es pot visitar la casa forta Juvinyà datada dels segles XII – XIV, que va ser la residència de la família de cavallers que li dóna nom. Al seu interior l’exposició permanent ens parla del món dels cavallers, del passat medieval i del molí fariner que va existir antigament. Altres indrets del poble també són testimoni del seu passat medieval, com el monestir benedictí datat del segle XII i declarat Bé Cultural d’Interès Nacional com el castell de Juvinyà, i que esdevé una de les joies romàniques de l’Alt Fluvià, o el pont medieval del segle XIII, en el que recentment s’hi ha dut a terme unes excavacions que ha deixat al descobert l’antic paviment medieval.

A la Vall d’en Bas trobem dos nuclis que encara conserven part del patrimoni medieval: El Mallol i Puigpardines. El Mallol era el centre administratiu del vescomtat de Bas. El seu castell, del qual es tenen referències des del 1204, va ser residència dels vescomtes de Bas, i se sap que estava extraordinàriament fortificat amb una gran muralla. A Puigpardines també queda una petita resta del castell, aixecat pels senyors de Puigpardines entre els segles XII i XIII. Va ser reformat al segle XIV i abandonat al segle XV.

D’altres pobles, en canvi, tenen el seu origen al voltant d’edificis religiosos. En aquest període el poder de l’Església va augmentar gràcies a les donacions de terres de nobles i reis, arribant a assolir una estructura ferma i centralitzada. En aquest context és quan es creen monestirs i esglésies arreu del territori.

A Sant Feliu de Pallerols trobem un exemple destacable, la sagrera. Una zona declarada d’immunitat que protegia contra el vandalisme i estava situada a 30 passos al voltant de les esglésies. Les sagreres van sorgir gràcies a les assemblees de Pau i Treva de Déu, impulsades per bisbe Oliba al segle XI, com a resposta de l’Església i la pagesia contra els abusos dels senyors feudals. Aquests acords condemnaven a l’excomunió a tots aquells que fessin actes de violència prop dels edificis religiosos, de manera que el seu entorn esdevenia una zona segura per viure-hi.

D’aquesta manera als segles XII i XIII l’església es va anar envoltant de masos i petites cases. Així nasqué el poble de Sant Feliu de Pallerols. Al s. XIV, els senyors d’Hostoles van creure convenient ampliar el nucli de la sagrera, que estava just al voltant de l’església parroquial, creant el poble nou. A finals d’aquest segle, el nou poble ja estava completament fortificat i comptava amb tres portals d’accés. La muralla tancava la ciutat pel nord, est i sud, mentre que per l’Oest era el riu qui feia les funcions de tanca natural.

A la Garrotxa n’hi trobem altres exemples de sagrera, com és el cas de Riudaura, on al segle XI es comença a crear un nucli de població al voltant del monestir de Santa Maria de Riudaura. No obstant això, a causa dels terratrèmols del segle XV, que afectaren bona part de la comarca, es destruí el monestir quedant només dempeus la torre rodona, que encara avui es pot visitar. Tortellà també és un cas semblant a Riudaura i a Sant Feliu de Pallerols. El nucli urbà, com molts altres pobles de la Garrotxa, es va formar al voltant de l’església i del cementiri, a la zona de la sagrera a principis del segle XI.

Altres nuclis de població que es van edificar al voltant d’esglésies o ermites són Mieres o Sant Ferriol, que acullen dins el seu terme petits nuclis de població sempre entorn d’un temple religiós. És el cas del conjunt de Romeria o de Sant Pere, a Mieres, o les esglésies de Santa Maria de Fares, Sant Miquel de Miana i Sant Fruitós d’Ossinyà, a Sant Ferriol.

L’Edat Mitjana també es va caracteritzar per l’existència constant de conflictes que sovint acabaven en guerra. És per això que entorn dels nuclis de població s’hi acostumava a construir-hi una muralla on l’epicentre central era el castell, situat al punt més alt. A Castellfollit de la Roca durant aquesta etapa s’hi construïren les muralles que protegiren el castell situat al capdamunt de la cinglera basàltica i des d’on era fàcil veure els atacs d’enemics. Actualment, en queden poques restes de la muralla medieval, però el que sí que es conserva és l’estructura urbana típica de l’Edat Mitjana.

Alguns historiadors consideren la fi oficial de l’edat mitjana quan es produeix el descobriment d’Amèrica, l’any 1492. A Catalunya aquest moment també coincideix en el temps amb una revolta social, coneguda com a Guerra Remença, que va marcar un punt i a part a l’època medieval catalana. L’enfrontament entre la pagesia i l’estament feudal, va provocar aquest enfrontament bèl•lic liderat per un garrotxí, Francesc de Verntallat, cabdill del bàndol camperol. L’acció militar, però també judicial i política de Verntallat, va tenir la seva recompensa el novembre del 1486, quan al monestir de Guadalupe, a Extremadura, es va signar la sentència arbitral de Guadalupe. Amb aquest acord, s’acabaven per sempre els mals usos i la remença personal (per la qual el pagès i la seva família quedaven lligats al mas i al seu senyor).

Aquest fet de la nostra història, potser no gaire conegut, és transcendental i molt avançat als seus temps. S’ha de tenir present que a França, per exemple, els pagesos no assoleixen els mateixos drets fins a la revolució francesa, el 1789. Es pot afirmar que a Catalunya, i molt especialment a la Garrotxa, l’edat mitjana acabava també amb un important canvi social nascut de la base de la població, la primera revolució social en l’àmbit europeu.
L’edat mitjana és un període que es va allargar durant 1.000 anys. Des del segle V fins al segle XV, per tant va acabar fa poc més de 500 anys! Durant tot aquest temps van passar moltes coses i va ser el moment en què va néixer el que avui coneixem com a Catalunya. A principis d’aquesta edat mitjana, la civilització musulmana, els àrabs, va envair tota la península Ibèrica, i Catalunya i la Garrotxa no en van ser una excepció. Els reis de França, i en especial un que es deia Carlemany, van començar a reconquerir territoris als àrabs. Una feina que en aquella època es feia amb cruentes guerres amb llances, cavalls, armadures i, sobretot, molta gent que perdia la vida.

A cops d’espasa van reconquerir una bona part de Catalunya, més o menys la meitat de tal com la coneixem avui, i van crear els comtats catalans. Un d’ells era el comtat de Besalú, que incloïa allò l’actual comarca de la Garrotxa, tot i que era molt més gran. Per això Besalú té tants monuments medievals, dels que en destaca el pont, perquè en va ser la capital. De fet, passejant per Besalú és molt fàcil fer un salt en el temps i imaginar que estem en ple segle XI, envoltats de cavallers i llargues espases.
A Besalú hi va haver un comte molt famós i important, en Bernat I de Besalú. Tothom el coneixia pel nom de Tallaferro.

Però no tot eren flors i violes en aquella època. Al segle XI neix allò que coneixem com a feudalisme. Era una manera d’organitzar-se en què cada comtat es va dividir en diferents feus, que vindrien a ser com les viles o pobles d’avui dia. Cada feu estava dirigit per un senyor feudal, que tenia la finalitat de protegir aquell territori i la seva gent. En realitat els pagesos que estaven sota la protecció d’aquests senyors gairebé eren tractats com esclaus. Hi havia tot un seguit d’abusos per part d’aquests senyors que es coneixien com els mals usos. En poques paraules, els senyors tenien tots els drets els pagesos totes les obligacions. Per exemple, els pagesos i tota la seva família estaven lligats al seu senyor i no podien marxar del mas on treballaven sense el seu permís, perquè si ho feien es quedaven sense res. Eren els coneguts com a pagesos remences. Un altre d’aquests mals usos, deia que si la dona d’un pagès cometia adulteri, el senyor es quedava la meitat dels béns del pagès. Això si l’adulteri era amb el consentiment de l’home. Ara bé, si l’home no ho sabia, el senyor se li quedava tot el que tenia.

Va ser en aquesta època que es van construir molts castells. Com que hi havia molta violència, la gent creia que era molt més segur viure sota la protecció dels senyors del castell, per això al seu voltant van aparèixer els pobles. Avui encara podem veure restes de molts d’aquests castells en municipis com, per exemple, Argelaguer o Santa Pau.

Altres pobles van néixer al costat d’esglésies i monestirs. Com és? Si els religiosos no portaven espases? Doncs va passar perquè l’Església volia protegir els pagesos i van crear un espai segur que coneixem com la sagrera. Era una zona de 30 passos al voltant de l’església, on no hi podia haver cap acte de violència. Per això la gent es va construir les seves cases dins d’aquest espai, per viure amb pau i tranquil•litat. A la Garrotxa, exemple d’això en són els pobles de Sant Feliu de Pallerols, Riudaura o Tortellà.

Queda clar, doncs, que viure a l’edat mitjana comportava els seus riscos, sobretot perquè era una època de moltes guerres. Per això, els pobles s’envoltaven de fortes muralles. Com te les imagines? N’has vist mai cap? Creus que funcionaven per defensar-se dels atacs? Recorda que en aquell moment encara no s’havia inventat la pólvora i, per tant, l’època dels canons i les escopetes encara no havia arribat. És per això que quasi tots els pobles estaven envoltats d’aquestes muralles, però la majoria de les vegades han anat desapareixent, perquè ja no eren tant útils per culpa dels canons i no hi havia tanta violència. Tot i així, en podem trobar restes a molts municipis, com per exemple a Castellfollit de la Roca.

A finals de segle XV es va acabar l’edat mitjana i just en aquell moment a Catalunya es va viure una revolta social que coneixem com la Guerra remença. Els pagesos estaven tips que els senyors feudals abusessin d’ells i van començar una guerra que, precisament, va encapçalar un garrotxí: Francesc de Verntallat. Gràcies a ell, els pagesos van guanyar la guerra i es van acabar els mals usos. Per això, encara avui dia, Francesc de Verntallat és considerat un gran heroi.

Curiositat

Durant els anys 1427 i 1428, Catalunya va ser sacsejada per una sèrie de terratrèmols molt intensos que van provocar danys a les edificacions, morts i pànic a la població. Els efectes més destructors van ser al que actualment correspon a les comarques de la Selva, la Garrotxa, el Ripollès i la Cerdanya. A la Garrotxa es conserven pocs edificis anteriors a aquesta data. El terratrèmol més important va tenir lloc el 2 de febrer del 1428 i és conegut amb el nom popular de terratrèmol de la Candelera. Es creu que va tenir una magnitud de 6,5 a l’escala de Richter i amb l’epicentre prop de la població de Camprodon, provocant gairebé la desaparició del nucli urbà de Tortellà i altres municipis veïns.

Dades complementàries

Recomanació: Que visitis Riudaura durant les festes del Roser, on el Diumenge de Pentecosta es dansa el ball del Gambeto. Es tenen referències d’aquest ball des de l’edat mitjana i forma part de la devoció popular a la Mare de Déu del Roser. Els nois porten el barret de copa a la mà i el gambeto sobre les espatlles. El gambeto era un abric usat antigament a Catalunya, només per a homes, que arribava a mitja cama i es portava el dia de festa. Les noies es cobreixen el cap amb la típica caputxa blanca de llana i duen el vestit de muntanya amb davantal de seda.