La Garrotxa Modernista

La comarca de la Garrotxa és coneguda per molts motius: des de la natura i els volcans a la gastronomia i el paisatge, passant per l’arquitectura i els edificis. És una comarca de la Catalunya Vella i, per tant, les esglésies i ermites romàniques hi són ben presents. Després del romànic, però, l’estil que més destaca, del que més i millors exponents té la comarca i especialment la ciutat d’Olot, és el modernisme. Aquesta ruta es complementa amb dues altres de la mateixa ciutat: L’Olot més autèntic i Els volcans d’Olot. En totes hi podem trobar agradables passejades que, emfasitzant cada una un aspecte diferent, ens permeten descobrir diverses cares de la ciutat d’Olot.

El modernisme és un moviment cultural europeu de finals del segle XIX i principis del segle XX conegut com a Art Noveau. És un moviment que busca noves formes modernes per expressar-se i, malgrat ser conegut fonamentalment per l’arquitectura i la pintura, abasta totes les disciplines artístiques. A banda d’Antoni Gaudí, que és el màxim exponent del moviment, altres noms catalans destacats del modernisme, en aquest cas de la pintura, foren Santiago Rusiñol o Ramon Casas.

Catalunya és un dels indrets d’Europa on el modernisme constructiu va florir amb més força. Va coincidir amb una represa econòmica, cultural i política que contrastava amb la decadència espanyola del moment, encara capficada amb la desfeta colonial del 1898. De fet, aquest moviment es va convertir en l’eina de la nova i potent burgesia per expressar el seu poder econòmic, el seu gust artístic i la seva catalanitat. El modernisme està obert a nous estils i colors, s’inspira en la natura, usa habitualment la línia corba i exalta la sensualitat i la bellesa de la vida.

Per fer aquesta ruta començarem per Olot, on visitarem els edificis modernistes de la ciutat a través d’una passejada. Fins i tot en veurem algun de noucentista, que ens permetrà adonar-nos de com va evolucionar aquest estil. Després, explorarem alguns altres pobles de la comarca, que també van tenir la sort d’acollir edificis sota l’impuls creatiu modernista. Per una aproximació més profunda de cada edifici recomanem llegir el text que explica cada un dels elements. Veurem tant edificis construïts de bell nou a partir de l’estil modernista, com altres, construïts segles abans, que es van reformar a través d’aquest estil.

Començarem la ruta a l’Hospici, on podrem visitar el Museu de la Garrotxa. Un espai on s’hi mostra una bona col·lecció d’obres pictòriques i escultòriques de diferents èpoques i estils, destacant l’Escola d’Olot, el modernisme i el noucentisme.

Pujant cap al nucli antic d’Olot, a la plaça de l’Àngel hi ha la Pastisseria Ferrer, que fou reformada el 1907 per Alfred Paluzié. A l’interior de la botiga, que ha anat passant de generació en generació, hi trobem elements modernistes remarcables, com el sostre empostissat, part del mobiliari i la decoració.

Si ens apropem a la part més antiga de la ciutat, a la zona entre el Carme i el Tura, hi ha tres edificis modernistes, ben a prop un de l’altre. La casa Pujador, a la cantonada del carrer del Carme i de la Verge del Portal, és un dels edificis modernistes més característics de la ciutat. És fàcilment identificable per la balconada al primer pis i la torre circular que s’alça cap al cel. L’estil és eclèctic i amb tocs medievalitzants. Gairebé davant i a la mateixa plaça del Conill hi trobem can Escubós, edifici que es reformà el 1907. Com és propi del modernisme, les baranes dels balcons de ferro forjat prenen formes corbes i florals, mentre que la ceràmica és present en les obertures de la façana.

Passejar pel carrer Major i el seu entorn és un plaer per als sentits, ja que la vida comercial d’una ciutat en ebullició ens ofereix un gran espectacle en forma de productes locals, artesans i de qualitat als aparadors. Un cop arribem al cap del carrer, just al davant de l’església de Sant Esteve, ens trobarem davant la casa Gaietà Vila, una de les més boniques i conegudes d’Olot. És un edifici a tres façanes plenes de colors al bell mig de la ciutat. En podríem destacar, entre molts altres detalls, la planta baixa, amb àmplies obertures, la primera planta, amb la balconada imponent, el tercer pis, amb la ceràmica vidriada verda, etc. Val la pena quedar-s’hi badant una bona estona, ja sigui asseguts en un banc del Firal o des de l’escalinata de l’església de Sant Esteve, i fixar-se en el forjat dels balcons, el contrast de colors o la decoració, present fins als més mínims detalls.

De l’església de Sant Esteve se’n té referència des del segle X, quan es trobava als afores d’Olot, ja que la ciutat es recloïa prop del pont de Santa Magdalena. Ha sofert moltes reformes al llarg dels segles i actualment la major part de l’estructura és barroca, però les escales foren construïdes a principi del segle XX.

A l’altra banda de la casa Gaietà Vila comença el Firal, oficialment Passeig Miquel Blay. Hi descansa un altre edifici molt rellevant en la història i l’arquitectura olotina. La Casa Solà-Morales, d’una il•lustre nissaga olotina amb destacats carlins i prohoms de la Lliga Regionalista. L’edifici fou reformat el 1781 pel famós arquitecte italià Britlli, que li proporcionà atributs del barroc rural. Més endavant, entre el 1912 i el 1916, Lluís Domènech i Montaner en reformà la façana i algunes estances, combinant amb encert els antics elements barrocs i les noves formes modernistes. En podem destacar les elegants escultures als balcons i els meravellosos esgrafiats. Ben a prop de la Casa Solà-Morales, al passeig Bisbe Guillamet, més conegut com el Firalet, hi trobem Can Joanetes, una antiga fàbrica tèxtil reformada el 1994, que actualment és la seu de l’Ajuntament d’Olot.

L’últim edifici modernista que veurem dins el nucli antic és la casa Gassiot, al carrer de Sant Rafael. Aquesta casa, feta construir pel metge Jaume Gassiot Magret el 1911, és una obra d’Alfred Palouzié, potser la més medievalitzant com podem veure amb els arcs neogòtics, i on el ferro forjat pren la preciosa forma del “cop de fuet”.

Ara ens endinsarem en la zona nova d’Olot, la que es construí a principis del segle XX, després de l’enderroc de les muralles que oprimien el creixement de la ciutat. Sortint del nucli antic cap a Les Preses, poc després de la plaça Clarà, hi ha el Passeig de Barcelona que condueix a l’Eixample Malagrida, projectat el 1916. En aquest cas no parlem d’un edifici concret, tot i que en podem destacar diversos, com la Torre Malagrida, que avui és l’alberg d’Olot, o la Torre de Can Gou, a tocar del Parc Nou. Manuel Malagrida, un olotí que havia fet fortuna a Amèrica amb el tabac, volgué construir tota una ciutat jardí prop de l’antiga ciutat. El projecte inicial fou obra de l’arquitecte Joan Roca i Pinet, i el desenvolupament es va fer seguint en gran mesura la idea original. Les avingudes espaioses, les grans places i la disposició circular i radial dels seus carrers el fan un barri acomodat i singular de la ciutat. És un bon espai per a fer-hi una passejada que es pot complementar amb la visita al Parc Nou, just al costat, i als Paratges de la Moixina, lloc de trobada i inspiració d’artistes.

A l’eixample olotí convé destacar 3 edificis que deixen enrere el modernisme per endinsar-se cap al moviment que el seguirà: el noucentisme. En primer lloc, al carrer Vayreda, un cop passada la casa Vayreda i el Museu dels Sants, arribem a la casa Masramon, que és al número 6. Aquest edifici envoltat de jardí, obra de Rafael Masó, es construí el 1914 per encàrrec de Josep Maria Masramon, diputat de la Lliga Regionalista. L’estil es troba a cavall del modernisme i el noucentisme, destacant aquest darrer. Ben a prop, al carrer Bisbe Vilanova, també hi podem veure dos edificis d’ús industrial, un davant de l’altre: la fàbrica Descals i el Garatge Sacrest. Plenament noucentistes, en destaca el conjunt, d’una bellesa difícil de trobar en aquest tipus d’edificis, els colors i les obertures.

Hem pogut veure com a finals del segle XIX i principis del XX, a Olot es van sumar la capacitat econòmica i el gust d’una part de la burgesia, amb els coneixements i la creativitat dels arquitectes per crear uns edificis de bellesa excepcional.

Però el modernisme també va deixar petja en altres pobles de la comarca. En aquest sentit, la vall d’Hostoles fou un dels epicentres del modernisme, més enllà de la ciutat d’Olot. A Sant Feliu de Pallerols hi trobem Can Casas, un edifici de principis de segle XX que fou una botiga de venda de xocolata i cafè i, més tard, una farmàcia. D’aquest edifici en podem destacar les ceràmiques pintades o el treball amb la fusta i la forja, a més de molts altres elements molt ben conservats.

D’altra banda, a les Planes d’Hostoles també es conserven diversos edificis modernistes. Un dels més significatius són les Escoles, inaugurades el 1918, que encara continuen tenint aquesta mateixa funció. Seguint la mateixa vorera, uns metres més avall, hi ha Can Garay, construït el 1906. En podem destacar l’ampli jardí i la torre recoberta de ceràmica vidriada. A les Planes també cal destacar la Torre dels Tilers. D’aquesta casa, projectada el 1912 per l’arquitecte barceloní Enric Sagnier (1858-1931), que entre les seves obres destaca el Tibidabo de Barcelona, en podem destacar trets modernistes com els elements amb reminiscències florals o la ceràmica vidriada. Al llarg del temps ha sofert nombroses reformes i ha tingut una història singular, des del pas del General Líster a la guerra civil, que la incendià al fugir, fins al rodatge d’algunes películes, més recentment.

Igualment, a la Vall de Bianya, cal destacar el Mas La Riba dels Hostalets de Bianya, una masia edificada al segle XIV, però reformada el 1906 per Rafael Masó. Cal parar esment al gran jardí d’inspiració anglesa, els abundants elements decoratius i la gran quantitat d’elements fets amb ceràmica.

Així doncs, el modernisme ens ha permès fer un recorregut per la ciutat d’Olot i per alguns pobles de la Garrotxa, que van tenir la sort de veure construir edificis durant una època extraordinàriament creativa de l’arquitectura catalana. Un període de la nostra història en què van coincidir un creixement econòmic, la voluntat de fer un nou país, uns propietaris oberts a les noves tendències i uns arquitectes amb una creativitat i coneixements que encara avui sorprenen el món i són objecte d’admiració.
Entre tots plegats ens han deixat un patrimoni per admirar i gaudir.