L’Olot més autèntic

Artística, històrica, volcànica, carlina… Hi ha molts adjectius que escauen a la ciutat d’Olot, capital, històrica i actual, de la comarca de la Garrotxa. En aquest passeig intentarem apropar-nos a la seva essència a través de la geografia, la història, els edificis més emblemàtics, els seus barris, els seus parcs, etc. Passejarem per la vila vella i per la vila nova, pujarem al volcà Montsacopa i, entre altres coses, ens endinsarem als paratges que pintaven els artistes de l’Escola d’Olot. Tota la ruta es pot fer fàcilment a peu i, si es vol gaudir amb tots els sentits, és aconsellable fer-la sense pressa i aturar-se als racons que més ens agradin per comprar, menjar o senzillament badar una estona. Per complementar aquesta ruta, n’hi ha d’altres que recorren Olot emfasitzant diferents aspectes, com Els volcans d’Olot o la Garrotxa Modernista.

Els orígens d’Olot, més enllà de possibles assentaments prehistòrics, els hem d’anar a buscar a l’any 872. Olot és, per tant, una vila més que mil·lenària, però no hi trobarem gairebé cap rastre d’edificis construïts abans del 1427 i 1428, perquè els terratrèmols que hi va haver aquests anys van ensorrar pràcticament tota la ciutat. La vila vella era un recinte emmurallat, ubicat entre el volcà Montsacopa i el riu Fluvià. És a dir, a la zona on avui hi ha l’església del Carme, la de Santa Maria del Tura i el Pont de Santa Magdalena.

Una bona manera de començar la caminada és, precisament, davant de l’església de la Mare de Déu del Tura. A dins hi trobarem una de les marededéus trobades més emblemàtiques de Catalunya: la Verge del Tura, patrona d’Olot. És una talla romànica del segle XII i des d’antic ha gaudit de gran devoció a la ciutat. Ben a prop hi ha l’església del Carme (1572), a la plaça del mateix nom. Aquest convent carmelita és l’edifici més notable i més antic de l’arquitectura monumental olotina i atresora al seu interior un imponent claustre renaixentista.

Per passar de la vila vella a la vila nova podem entretenir-nos en molts carrers estrets, que combinen de manera harmònica els segles d’existència amb una envejable vida comercial. Les botigues fan de la passejada una temptació constant. El producte local, l’element artístic i la qualitat artesana són alguns dels atractius dels establiments d’aquests carrers i carrerons, que conformen una de les fotografies més característiques del centre de la ciutat. Un dels punts ineludibles és el Mercat i el seu entorn. Aquí les olors, els sabors i els colors s’uneixen per mostrar la personalitat d’aquestes terres amb una sola mirada.

Just al costat del Mercat hi ha l’Hospici. En aquest edifici, massís i auster, hi ha el Museu de la Garrotxa, amb una rica col·lecció de l’Escola Paisatgística d’Olot, entre moltes altres disciplines i estils d’entre el segle XVIII i mitjans del segle XX.

Dirigint-nos cap a la vila nova hi trobarem altres edificis d’interès, com l’església parroquial de Sant Esteve. El seu origen és una antiga església romànica del segle X, construïda fora muralles. La construcció actual és del segle XVIII, però amb la incorporació d’elements posteriors, com les escales del 1897. El seu campanar és un dels elements més característics d’Olot. S’alça per sobre de totes les construccions del nucli antic, fet que el fa destacar quan mirem la ciutat des d’un punt alçat, com per exemple des de dalt del volcà Montsacopa.

Dins l’església de Sant Esteve hi ha el Museu Parroquial, antic i amb obres del nivell d’El Crist abraçat a la creu del Greco. Molt a prop també hi ha Can Trincheria. Un edifici construït al segle XVIII, que fou la llar de la nissaga dels Trincheria, un llinatge antic i amb forta presència a la vida social i política olotina. Voltar per l’interior de la casa és fer un viatge al passat a través de la decoració, el mobiliari i el gran pessebre que la família, amb la col·laboració de diversos artistes, va construir després d’anys de dedicació.

Davant de les escales de Sant Esteve hi trobem la casa Gaietà Vila, exponent del modernisme garrotxí, que dóna pas al Firal, un dels espais emblemàtics de la ciutat d’Olot. Al llarg d’aquest passeig, anomenat oficialment de Miquel Blay, hi trobarem algunes escultures emblemàtiques com La lectura (Blay) o l’Origen (Xargay). També hi ha edificis que s’han convertit en referent del carlisme olotí, com la casa Solà-Morales, i el Teatre Principal, amb més de cent anys d’existència que, tot i haver patit més d’un incendi, continua sent un referent de la vida cultural i teatral olotina.

Al final del Firal, si seguim amunt, arribarem al barri del Torín, on hi ha l’arxiu comarcal i la Plaça de Braus. Construïda a mitjans del segle XIX, és una de les places més antigues de Catalunya. Des de fa anys no s’hi celebra cap cursa, en un primer moment pel desinterès local i, després, per la prohibició legal a tot el país.

Des d’aquí podem seguir pujant cap a l’Espai Cràter, el centre d’interpretació dels volcans de la Garrotxa. Després continuarem cap al cementiri i, després, cap al cim del volcà Montsacopa. Un cop a dalt, a banda d’admirar les diverses vistes i torres descrites en la ruta dels volcans, també hi podem contemplar la capella de Sant Francesc, construïda després de la guerra del Francès sobre un antic recinte militar. La seva presència en aquest lloc privilegiat i simbòlic domina tota la perspectiva de la ciutat d’Olot. Als seus peus, la part antiga i, després, la part nova que es va allunyant.

Si deixem el nucli antic pel carrer Sant Rafael, trobarem un altre dels edificis emblemàtics d’Olot: l’Hospital de Sant Jaume.

Ens convé desviar-nos cap a l’Eixample pel carrer Vayreda. Hi trobarem dos edificis que ens parlen de la història d’Olot i d’alguns dels seus protagonistes: el Museu dels Sants i la casa pairal de la família Vayreda. El Museu està ubicat al mateix edifici neogòtic on el 1880 Joaquim Vayreda i Josep Berga i Boix van fundar el taller d’imatgeria religiosa el Arte Cristiano. Aquest espai no només conté una àmplia mostra de peces, sinó que també permet veure com funciona un taller per dins. Cal dir que, encara avui, a la ciutat hi ha diversos tallers dedicats a aquesta tasca perquè els sants d’Olot encara donen fama a la ciutat arreu del món.

Davant del Museu dels Sants, al mateix carrer Vayreda, hi ha la casa pairal de la família. Els germans Joaquim Vayreda (1843-1894) i Marià Vayreda (1853 – 1903) i el botànic Estanislau, entre moltes altres personalitats, han tingut un paper rellevant en la vida olotina. Per aquesta raó, en la ruta Records de la darrera carlinada es glossa la figura i s’explora l’obra de l’escriptor i pintor Marià Vayreda.

El carrer Sant Rafael ens condueix cap a la plaça Clarà o Parc Vell. L’esplendor botànica, les característiques voltes d’estil noucentista o l’escultura La Maternitat, feta per Josep Clarà, ens endinsen en una atmosfera ben diferent, tot i que encara som al bell mig de la ciutat. Antigament era un convent i després fou un espai d’ús militar. Des de la plaça podem avançar cap a la part nova de la ciutat, que es va anar construint al llarg de tot el segle XX. Alguns barris foren dissenyats a principis de segle, d’altres als anys seixanta i d’altres més recentment. Recorrerem alguns dels indrets d’aquesta “nova” ciutat d’Olot.

L’Eixample Malagrida fou el projecte de Manuel Malagrida, un olotí que va anar a fer fortuna a Amèrica i, a diferència de molts d’altres, es va fer molt ric. Va comprar el terreny que hi havia entre l’actual Passeig de Barcelona i el riu Fluvià i en va promoure la urbanització. Volia crear-hi allò que els noucentistes anomenaven ciutat-jardí, amb cases separades, enjardinades i carrers amples. Tot i que no tota l’eixample es va construir a la seva època, l’urbanisme posterior va respectar el disseny original fet per Malagrida.

Si sortim de l’eixample en direcció oposada al centre de la ciutat, entrarem al Parc Nou, una zona amb petits parcs i estanys que conviden al passeig, la calma i la placidesa. Dins el parc hi trobarem el Casal dels Volcans, un bonic edifici del 1854. Ben a prop hi trobarem els Paratges de la Moixina. Aquest indret, ple de racons, fonts i rierols, és un dels més encisadors de la comarca. La mateixa Font Moixina, és d’una bellesa captivadora en tots els diferents moments i colors de l’any. És per això, que la majoria de pintors de l’Escola d’Olot i grans paisatgistes de tots els països han vingut i encara vénen a pintar aquest emplaçament únic de la ciutat.

Finalment, un dels espais que no ens podem oblidar és la via verda, que passa per les Fonts de Sant Roc i el barri de l’Estació. Aquest camí que segueix el riu Fluvià és l’entrada -o la sortida- d’Olot per l’antiga via del tren que unia Sant Feliu de Guíxols, Girona i Olot. Avui s’ha reconvertit en una via que només es pot fer a peu o en bicicleta.

En aquesta ruta hem pogut fer un tastet d’allò que Olot ens pot oferir a través d’una passejada tranquil·la pels seus carrers, places i parcs. Hem caminat per dins els volcans, hem gaudit d’edificis modernistes i hem vist aparadors plens de productes de la terra. Però és evident que encara no ho hem conegut tot i cada dia podrem continuar descobrint algun dels infinits tresors que la ciutat té per oferir-nos.