Patrimoni industrial

En aquesta ruta recorrerem fàbriques, canals, xemeneies i altres construccions fabrils, que són un testimoni de l’economia industrial de la Garrotxa. Viatjarem per la història, des dels molins fariners d’abans de la revolució industrial fins a l’embranzida econòmica de la comarca a finals del XIX i principis del XX. Un viatge que s’articula a partir de dos dels principals rius de la comarca: el Fluvià, d’Olot cap a llevant, i el Brugent, que s’endinsa cap a la Vall d’Hostoles.

El segle XIX va ser una època de canvis en què es va deixar enrere una organització social antiga, molt lligada a la terra i que perdurava des de feia segles, per obrir-se a una nova manera de fer les coses. És allò que avui coneixem com l’Edat Contemporània. A banda d’aspectes polítics, com l’augment de les llibertats i l’expansió de la democràcia, aquests canvis van afectar directament l’àmbit de l’economia i la vida de les persones. Va ser el moment en què la indústria va florir a tot Europa, començant per la Gran Bretanya, sobretot gràcies a l’energia elèctrica i a la invenció de la màquina de vapor.

En aquest context, Catalunya va ser un dels primers indrets de la península Ibèrica a iniciar la industrialització. En un primer moment la majoria de fàbriques es van obrir a Barcelona i l’entorn dels grans rius, com el Ter i el Llobregat. Aquesta industrialització va provocar el sorgiment de noves classes socials. Per una banda la burgesia, que eren els propietaris de les fàbriques, i per l’altra els obrers.

Al principi de la revolució industrial les condicions de vida d’aquests obrers eren pèssimes. Treballaven més de 14 hores diàries en condicions duríssimes i pràcticament no tenien cap dia de festa. Això va fer que els obrers s’unissin en sindicats i comencessin a lluitar per aconseguir uns drets laborals que, de mica en mica, van anar adquirint.

A la Garrotxa la industrialització va ser prou important. Tot i que l’agricultura i la ramaderia eren els sectors que tenien més treballadors, a poc a poc, es van anar creant indústries que se situaven al voltant dels rius per aprofitar la força de l’aigua. La industrialització a la comarca va anar creixent des de finals de segle XVIII fins als voltants del 1860 o 1870. Després patí un sotrac a causa de la inestabilitat de la tercera guerra carlina i, entre finals de segle XIX i principis del XX, tornà a créixer sensiblement fins que va començar la guerra civil. No fou la comarca més industrialitzada de Catalunya, però aquesta etapa va tenir un gran impacte sobre la societat i l’economia garrotxina.

Un dels ‘handicaps’ que va tenir aquest procés a la Garrotxa, tal com ja es queixaven en aquella època, era la manca de bones comunicacions. L’única “bona” carretera menava d’Olot cap a Besalú i després s’esqueixava cap a Figueres o Girona. Això provocava que fos difícil competir amb les indústries de Barcelona, que estaven al costat del port per abastir-se i exportar els seus productes. Aquesta manca de comunicacions es va anar pal•liant a mesura que es milloraven les carreteres i, ja entrat el segle XX, amb l’arribada del tren a Olot.

Com dèiem a l’inici, el mapa de la ruta ens durà a seguir el curs dels dos rius més importants de la Garrotxa: el Fluvià i el Brugent. Començarem pel Fluvià a la ciutat d’Olot, el nucli industrial més important de la comarca. La majoria d’indústries d’Olot s’assentaven a la riba d’aquest riu, prop del pont de Santa Magdalena, que era el mateix indret on s’alçà la primera ciutat d’Olot abans dels terratrèmols del segle XV. El riu s’estreny i crea diversos desnivells que les indústries van aprofitar per convertir la força de l’aigua en energia.
Ara bé, l’aprofitament fluvial no començà amb la revolució industrial, sinó molts segles abans. Una mostra n’és Can Castellanes, un edifici recentment reformat que, abans de ser taller d’imatgeria religiosa, va ser una adoberia i, com a tal, no podia treballar sense l’aigua del riu.

Un cas singular d’aquestes indústries que es van anar instal•lant al voltant del pont de Santa Magdalena va ser La Cooperativa. Creada el 1900, va ser la primera indústria d’obrers tèxtils, que va sorgir de la lluita dels obrers per reclamar els seus drets. Aquesta lluita va provocar que hi hagués nombroses vagues, moltes de les quals acabaven amb l’acomiadament dels treballadors i el compromís dels empresaris de no tornar-los a contractar. Aquesta situació va fer que els obrers decidissin autoorganitzar-se i crear una fàbrica sense un amo. Després de moltes traves burocràtiques finalment van poder establir-se a l’edifici de l’antiga fàbrica la Dusol. Més endavant, el 1931 es van traslladar prop de la plaça Clarà, on avui hi ha la plaça Catalunya. De l’antiga fàbrica només en resta una esvelta xemeneia vermella, que encara és el testimoni i el record d’un intent de crear indústries a través de cooperatives.

Si seguim el curs del riu Fluvià, arribarem en un dels indrets on més indústria es concentrà, conjuntament amb Olot i el poble de Sant Joan les Fonts: la Canya. Una mostra n’és el fet que l’església del nucli està dedicada a Sant Josep Obrer. La Canya actualment és un nucli partit entre els termes municipals de la Vall de Bianya i Sant Joan les Fonts. En aquesta zona industrial hi havia Can Sabata, una fàbrica de filatures, i Can Porxes, dedicada a la fabricació de paper. Aquesta última, però, es va reconvertir en fàbrica d’explosius durant la Guerra Civil Espanyola.

Més endavant, a Sant Joan les Fonts, hi trobarem un dels espais industrials més grans de la comarca de la Garrotxa al polígon de Begudà, amb grans factories com Noel Alimentària, no obstant això, la tradició industrial es remunta a la preindustrialització, amb un gran nombre de molins fariners reconvertits amb el temps en paperers. Un exemple de la indústria paperera de Sant Joan les Fonts el trobem a la zona del Molí Fondo, on es va construir un molí paperer que aprofitava la força del salt d’aigua de 13 metres d’alçada. Era un molí paperer que es va establir en aquest indret, d’una riquesa geològica privilegiada, el 1723. El Molí va estar actiu durant més de 200 anys i en la darrera època va formar part de la família Torras Juvinyà, la qual va poder ampliar la seva fàbrica: Torraspapel, que actualment és una gran empresa internacional. A la dècada dels anys 60 del segle XX, va cessar l’activitat i el 2004 Torraspapel va cedir el molí i el seu entorn, de 7000 m2, a l’Ajuntament.

Si continuem seguint el riu, arribarem a Sant Jaume de Llierca. És un poble ben antic, el nucli del qual es va desenvolupar al voltant de la gran fàbrica de filatures de la riba esquerra del riu Fluvià: La Brutau. Rebia aquest nom perquè el 1880 la propietat de la fàbrica, amb l’ús del riu inclòs, va passar a mans de la família Brutau, que li donà un gran impuls. Fou la primera fàbrica tèxtil catalana a introduir fil de cotó de fibra llarga, molt resistent i molt ben valorat. De l’edifici cal destacar la construcció d’una sola nau a l’estil “shed”, que es va convertir en la icona de les fàbriques de principis del segle XX. La fàbrica va tancar el 1978 i va suposar una immensa sotragada per al municipi, ja que s’havia convertit en un element central de la vila i de la majoria dels seus habitants. Avui la fàbrica segueix dempeus, amb la seva característica xemeneia, però ja no hi ha cap tipus d’activitat.

Abans d’abandonar la Garrotxa, el curs del riu ens porta cap a Besalú, una vila amb un vast patrimoni medieval. Aquí hi trobem el Molí d’en Subirós, que es va reconstruir el 1755, tal com indica la inscripció de la llinda. No obstant això, tenim coneixement que molts segles abans ja hi havia molins en aquesta zona, com indica el fet que a l’actual Portal dels Horts se l’anomenava portal dels Molins.

Queda clar, doncs, que el Fluvià, tot i ser un riu humil, sense un cabal molt abundant, durant molts anys va ser molt treballador. Diuen les cròniques que en el període més vigorós de la industrialització no quedava cap salt d’aigua que no s’aprofités per generar energia.

Ara convé dirigir-nos cap al riu Brugent, que baixa per la Vall d’Hostoles fins a trobar el Ter, ja dins la comarca de la Selva. Després del Coll d’en Bas, abans d’arribar a Sant Feliu de Pallerols, podem anar fins al pou de glaç. En aquest cas no parlem estrictament d’una indústria, sinó un magatzem fresc, humit i ombrívol, que servia per guardar gel i vendre’l en èpoques caloroses. És clar que aquest negoci va acabar quan, amb els avanços tecnològics, el gel i el fred es van poder obtenir per vies més econòmiques.

Dins el poble de Sant Feliu de Pallerols hi trobem l’embarcador i catorze molins fariners. Aquí podem fer una visita al molí de la Conqueta que ens ajudarà a adonar-nos de la importància d’aquest producte a la comarca i, al mateix temps, coneixerem com funcionava un molí fariner.

Si seguim baixant per la via verda, que voreja el riu, arribarem a Les Planes d’Hostoles. Abans de veure canals i fàbriques de l’era industrial, podem fer una petita excursió fins al Molí dels Murris, darrere del Castell d’Hostoles.

Tot i tenir molta història a les espatlles, la indústria ha marcat profundament el municipi de Les Planes d’Hostoles. L’obertura de la filatura Dusol, el 1886,va significar l’embranzida en la industrialització de la vila. Un fet que va tenir moltes conseqüències: des del creixement de la població al moviment obrer, passant per la construcció d’edificis modernistes. Ara, però, ens centrarem en les indústries més importants i els canals que les abastien. Les indústries tèxtils prenien l’aigua de salts d’aigua i gorgs i la conduïen en canals per generar energia. Actualment, tots aquests gorgs han deixat de tenir un ús industrial per tenir-ne un de més lúdic i turístic. Són espais naturals cuidats i de gran bellesa. Entre molts d’altres, cal destacar els gorgs de La Plana, utilitzat per la Dusol; el de Santa Margarida, just darrere la Magem, que abastia les dues indústries.

Pel que fa a les fàbriques, encara n’hi ha dues de tèxtils que resten dempeus i que en el seu moment donaren feina a gairebé tot el poble: La Dusol i la Magem. La primera, que trobarem just passat el poble, visqué períodes de gran expansió i exportació. Això li va permetre superar moltes crisis del tèxtil fins que, finalment, el 2012 va haver de tancar, deixant sense feina les més de 60 persones que encara hi treballaven.

Continuant el camí, una vegada passat el pont, trobem l’edifici de l’antiga fàbrica Magem. La seva especialitat eren els vestits, abrics i mantes i, durant els anys seixanta del segle XX, va viure una important expansió. Tot i així, la crisi li va arribar aviat i va haver de tancar portes a principis de la dècada dels 80. La Magem va ser la fàbrica més gran de la vila i van arribar a treballar-hi diversos centenars de persones, la major part de les quals eren dones. Queda clar doncs, que el seu tancament va suposar un sotrac importantíssim per tota la vila.

La industrialització va provocar un canvi social important a la Garrotxa que, entre altres coses, va veure com la població de les ciutats augmentava al mateix ritme que decreixia la de les zones rurals. Aquest procés no es va aturar fins a la dècada dels anys 80 del segle passat. D’ençà de llavors, l’economia s’ha diversificat i, al costat de l’agricultura, la ramaderia i la indústria, els serveis s’han convertit en un puntal econòmic i social de la comarca de la Garrotxa.