Records de la darrera carlinada

Déu, Pàtria, Furs i Rei. Aquest era el lema dels carlins, un moviment polític que es va alçar en armes fins a tres vegades contra el règim polític espanyol, al llarg del segle XIX. En aquesta ruta visitarem, de la mà de la història i la literatura, alguns indrets de la Garrotxa que van ser protagonistes en la tercera guerra carlina (1872-1876). Ens hi acompanyarà Marià Vayreda (Olot, 1853 – Barcelona 1903), que no només va viure en persona els fets que resseguirem, sinó que anys després els va relatar de manera magistral. A més de pintor, igual que el seu germà Joaquim Vayreda (Girona, 1843 – Olot, 1894), Marià Vayreda va ser un dels millors narradors catalans de l’època. En la seva obra Records de la darrera carlinada, ens explica la seva experiència en la guerra des d’un punt de vista ben personal i singular: el d’un vailet que s’allista a l’exèrcit per buscar aventures i defensar els seus ideals. Les arrels del conflicte les trobem en l’enfrontament ideològic, econòmic i polític dels carlins contra el govern central, però sobretot contra la modernitat, el progrés i les polítiques liberals a què l’Estat s’estava obrint al llarg del segle XIX. De fet, quan es va iniciar la tercera guerra carlina feia menys de trenta anys que havia conclòs la segona en què, com en totes, els carlins van ser vençuts. Precisament, és just després d’aquesta segona carlinada on hem de situar l’altra gran obra de Marià Vayreda, La Punyalada. Tornant a la guerra que ens ocupa, ens hem de situar al 1872. A l’inici dels enfrontaments, els carlins van obtenir diverses victòries, assaltant i prenent diverses poblacions, com, per exemple, Castellfollit de la Roca o Santa Pau. És en aquest darrer municipi on el juny de 1872 va arribar una partida carlina que es va fer amb el poble i, per deixar constància simbòlica de la seva victòria, va tallar l’arbre de la llibertat, plantat pels liberals. Però no en van tenir prou amb això, ja que de la fusta de l’arbre en van fer una creu, símbol cristià per excel•lència. Aquesta és només una mostra de la forta càrrega ideològica que tenia aquesta guerra. Precisament al Sallent de Santa Pau hi havia el mas Can Batlle, propietat d’un carlí, que es va convertir en lloc d’acolliment i suport per les unitats carlines que estaven de trànsit per la comarca. Entre altres personalitats, aquí s’hi van hostatjar, per exemple, Alfons Carles, germà del pretendent carlí al tron, Carles VII, i la seva muller, Maria de les Neus Bragança. Alfons Carles havia vingut a la Garrotxa amb ordres de superar els conflictes entre els mateixos carlins de Catalunya, unificar les partides i construir alguna cosa semblant a un exèrcit. Però la missió ja va començar malament perquè, un dels màxims responsables dels combatents carlins de Catalunya, el general Francesc Savalls, ja no el va anar a rebre a la frontera i van passar uns dies fins que es van trobar. Finalment, van fer una reunió a l’ermita de Santa Maria de Finestres, on tots dos hi arribaven indignats. Alfons Carles perquè no l’havia anat a rebre i Savalls perquè havien nomenat comandament militar carlí de Catalunya el general navarrès Larramendi, enlloc de a ell. Va ser una trobada de dos mons oposats. Tot i lluitar en el mateix bàndol, tenien interessos diferents; un defensava Catalunya, mentre que l’altre, el poder central. Savalls provenia del món rural i de fer la guerra a la muntanya, mentre que Alfons Carles era amant de la comoditat dels palaus del centre d’Europa. Els galons, la sang i les promeses de l’aristòcrata no van aconseguir que Savalls acceptés Larramendi com a comandant militar perquè, entre altres coses, sabia que els combatents el seguirien a ell i a ningú més. Finalment va aconseguir que li retiressin el poder militar a Larramendi i li traspassessin formalment a ell, un fet més aviat de caràcter formal, ja que en la pràctica ja en tenia el control. A mesura que els mesos avançaven, la comarca de la Garrotxa seguia essent un dels epicentres de la guerra a Catalunya. Un dels episodis més dramàtics va ser l’agost del 1873. El dia 20 l’exèrcit carlí atacava el poble de Tortellà, conegut pel seu liberalisme i la seva oposició als carlins. De fet, Savalls i els seus volien fer pagar a Tortellà el seu suport públic als liberals. Els carlins van assaltar el poble i la majoria d’habitants van fugir a les muntanyes per refugiar-se. Ara bé, un grup de 42 defensors tortellanencs, anomenats voluntaris per la llibertat, es van fer forts a l’església. Els carlins van intentar assetjar l’església, però els voluntaris van resistir fins al dia 23 d’agost, mentre esperaven reforços. Primer hi va arribar un petit exèrcit liberal des d’Olot, però va ser repel•lit fàcilment pels carlins. Després una columna de 400 homes va arribar des de Girona i va foragitar els carlins. Tot i així, abans de marxar van cremar les cases de destacats liberals del municipi. Aquesta batalla quedà gravada en l’imaginari col•lectiu del poble de Tortellà i es commemorà durant anys. Just l’endemà, el 24 d’agost del 1874, hi va haver una nova batalla ben a prop de Tortellà, al camí que baixa fins a Argelaguer. Aquesta batalla la podem viure en primera persona a través del capítol “La Barreja” del llibre de Vayreda. L’autor ens explica les anades i vingudes dels combatents, com es vivia l’intercanvi de trets i com la cavalleria era inútil en aquesta geografia plena de pendents i vinyes, que no permetia als cavalls moure’s ni formar. També s’hi conta una escena on li demanen a Vayreda que remati un soldat enemic, però, tot i que ho intenta, no pot. Tot i això, l’acte de valor li suposa igualment un ascens en la jerarquia de l’exèrcit carlí. Al 1874 ja feia dos anys que s’estava en guerra. Durant aquest temps els carlins no havien obtingut massa victòries en l’àmbit català, i molt menys en l’espanyol, de manera que no aconseguien dominar territoris ni ciutats importants. Malgrat això, sí que s’havien apoderat de gairebé tota la comarca de la Garrotxa, excepte la ciutat d’Olot, que tenien sota setge. És en aquest context on es produeix un dels fets més determinants de la guerra, la batalla del Toix. Una columna de lliberals va sortir de Girona per alliberar Olot del setge dels carlins. Aquesta columna estava a les ordres del general Nouvilas, republicà empordanès i capità general de Catalunya, nomenat pel president de la República Pi i Margall, i citat repetidament al llibre de Vayreda. De fet, era un dels seus enemics més habituals. Mentrestant els carlins, a les ordres del general Savalls, es van fer forts a Castellfollit de la Roca per aturar la columna que pujava des de Girona. El matí del 14 d’abril de 1874, la tropa liberal es va desviar cap a Tortellà i Plansalloses per sorprendre els carlins, que esperaven que pugessin seguint el riu. Diu la llegenda que els carlins es van adonar de la maniobra amb el reflex del sol a les baionetes. Sigui com sigui, els conservadors van ocupar ràpidament posicions estratègiques a la muntanya i quan els liberals se’n van adonar ja eren a tir dels carlins. Havien caigut a la trampa, provocant que els carlins obtinguessin una de les victòries més importants de la guerra. Només cal repassar el botí: 150 cavalls, 2.000 fusells i 1.800 presoners. Just dos dies després de la batalla del Toix, el dia 16 d’abril de 1874, Olot es va rendir. Savalls va pujar al balcó de la Casa Solà-Morales i va reivindicar els furs de Catalunya. El discurs de la victòria va acabar amb aquestes paraules: “Trenquin files i a engendrar carlins”. Aquesta proclama ens dóna una idea de la disbauxa i les festes que protagonitzaven els carlins quan entraven a les poblacions després d’una victòria. Vayreda explica que quan una partida carlina entrava en un poble, aquella nit se la passaven bé tant els carlins com tots els joves del poble, mentre les tavernes feien gran negoci. Tot plegat, una manera de fer que contrasta amb l’actitud suposadament catòlica i conservadora del mateix moviment carlí. El domini carlí a Olot es va mantenir gairebé un any, tot i que ja es veia clar que la guerra tocava a la seva fi, ja que els carlins només acumulaven derrotes. Olot va tornar sota control governamental, és a dir liberal, el 18 de març del 1875, quan els carlins, davant d’un exèrcit molt superior, van haver de fugir i refugiar-se novament a la muntanya. Durant aquest any d’ocupació carlina s’edità “El Iris. Periódico Católico Monárquico”, on només el subtítol ja ens dóna pistes de l’orientació ideològica del diari que es publicava els dimarts, dijous i dissabtes. És en aquesta publicació on podem trobar les proclames bèl•liques i polítiques que feien els carlins. Una altra de les conseqüències de la guerra, en aquest cas en l’àmbit patrimonial, és la construcció de les torres de Sant Francesc, a sobre del cràter del volcà Montsacopa. Aquestes torres van servir per defensar la ciutat durant els setges carlins. És per això que no estan orientades cap a la ciutat, com la capella de Sant Francesc, sinó cap al nord per repel•lir els atacs dels carlins. Les torres foren reconstruïdes just després que els carlins fugissin, per si hi tornava a haver una altra guerra, cosa que ja no es produí. També van ser de vital importància per defensar Olot les muralles que envoltaven la ciutat, tot i que poc després s’enderrocaren per permetre el creixement de la ciutat cap als nous barris. Tot i així, encara en podem veure un petit tram al carrer Pintor Domenge, tot baixant del Montsacopa. El 26 de març del 1875, a l’hostal de la Corda, prop de Riudaura, el general Savalls es va reunir amb el general del govern Martínez Campos i, sense reconèixer explícitament el rei Alfons XII com a legítim rei d’Espanya, va acceptar una treva, que a efectes formals era el mateix. D’aquesta forma es posava punt final a la tercera guerra carlina a la Garrotxa. Els afusellaments de carlins, però, encara es van allargar durant temps. Marià Vayreda va fugir poc abans. Ens ho explica al capítol titulat “Calvari”, on podem llegir la seva situació personal i, al mateix temps, resseguir l’estat d’ànim carlista: “Devorat per la febre i mig perduda la consciència del meu propi ser, em trobava ajagut damunt d’una màrfega de pallons, dura i rocallosa com un pilot de grava. Però no era això el que més em dolia: tenia la mà esquerra foradada com la d’un Sant Crist.” Així doncs, amb la mà oberta i remenada per un metge pocatraça, va voler arribar a l’hospital de Besora, a les muntanyes de Vidrà. Per fer-ho va haver de travessar tres rius en tres dies: el Cardener, el Llobregat i el Ter. Malalt i amb poca ajuda, finalment aconsegueix arribar a Vidrà, però en entrar en el que havia estat el quarter general es va trobar una gran desolació. Tot plegat el va empènyer a fugir cap a França. Amb 23 anys va començar una nova vida com aprenent de pintor i, poc després, va tornar a Barcelona i Olot, on va cultivar les dues arts: primer la pintura i més tard la literatura. La seva història pot ben ser una metàfora del país que, desgastat després de tanta guerra, torna de nou a la rutina per encarar el final del segle XIX i començar el segle XX.