Ruta Medieval

Monestirs, poblats medievals, esglésies i per sobre de tot castells, són avui dia alguns dels vestigis que la Garrotxa conserva del seu passat medieval.

L’edat mitjana és el període comprès entre la caiguda de l’Imperi Romà, al segle V, i el segle XV. Són deu segles que es divideixen en l’alta edat mitjana (segles V al X) i baixa edat mitjana (segles XI al XV).
Al primer terç del segle VIII, en l’expansió cap a Occident de la civilització musulmana, els àrabs s’estableixen a bona part de la península Ibèrica. La Garrotxa no en va ser una excepció, i se sap que va estar sota domini musulmà durant 60 anys, tot i que no se n’ha trobat de cap assentament.

Per entendre el que avui seria Catalunya ens hem de situar al segle IX quan es crearen els comtats catalans. Perquè la reacció dels monarques francs davant la invasió musulmana, amb Carlemany al capdavant, va ser la reconquesta dels territoris de l’entorn dels Pirineus. Va ser la creació de la Marca Hispànica i la frontera amb el territori musulmà es va fixar en una línia situada al llarg de les conques del Llobregat i el Cardener.

La necessitat de defensa de la frontera propiciava la creació de territoris més petits dirigits per una sola persona. Per això es van crear els diferents comtats catalans de la Marca Hispànica, entre ells el de Besalú, i va aparèixer la figura dels comtes, nomenats pels reis carolingis.

En un primer terme, el comtat de Besalú era depenent del comtat de Girona, però gràcies a la reordenació territorial portada a terme per Guifré el Pelós al final del segle IX, es convertí en un comtat independent. La Garrotxa, tal com la coneixem avui dia, quedava immersa dins del comtat de Besalú, que s’estenia des de les valls de Camprodon fins als municipis de Banyoles i Figueres.

La capital de l’antic comtat, la vila de Besalú, és un dels conjunts medievals més singulars de Catalunya, ja que encara conserva la seva estructura medieval i gaudeix d’importants vestigis que ens retornen a l’edat mitjana.
Un dels comtes més coneguts va ser el comte-bisbe Miró Bonfill, creador de l’església de Sant Vicenç – que segons sembla podria ser la primera església construïda al municipi – i fundador del monestir de Sant Pere de Besalú. No obstant això, Bernat I, conegut com a Bernat Tallaferro, va ser el comte que tingué més protagonisme. Durant el seu mandat (988-1020) el comtat de Besalú va assolir la seva màxima influència i va arribar a ser seu episcopal.

Anys més tard, en temps del comte Guillem el Gras es va construir un dels elements més emblemàtics de la vila, el pont Medieval. Es troba documentat des del segle XI, tot i que es creu que en aquell moment no tenia la forma actual. En època comtal, a la torre s’hi va instal•lar el pagus comtal, que vindria a ser una mena de peatge en què es cobrava un diner per passar a cavall, un òbul per passar a peu i la mateixa quantitat per bèstia carregada.

Als segles XI i XII, que és quan es constitueix la societat feudal, tots els comtats es vinculen amb el de Barcelona. També és llavors quan comença la reconquesta del que avui en diem la Catalunya Nova.

El feudalisme és el sistema polític, econòmic i social propi de l’edat mitjana. Cada comtat es dividia en petits territoris semiindependents anomenats feus. Els senyors feudals donaven protecció als seus vassalls a canvi de treballar les seves terres i pagar uns tributs. Només podien ser senyors feudals aquells que eren nobles o gaudien de la protecció de l’Església o dels comtes.

Els pagesos que treballaven les terres estaven sotmesos als anomenats mals usos, que eren gravàmens i obligacions dels pagesos envers el seu senyor. Entre d’altres, els pagesos i tota la seva descendència estaven lligats al seu noble i no podien abandonar el mas on treballaven sense la seva autorització. Eren els coneguts com a pagesos remences.

Va ser precisament en aquest context econòmic i social que van proliferar els castells, els monestirs i les esglésies, que al seu torn van ser el germen de la majoria dels pobles i nuclis. La població es refugiava sota la protecció del poder militar, el senyor i el seu castell, o bé del poder eclesiàstic, gràcies als acords de Pau i Treva de Déu.

A la Garrotxa trobem nombrosos vestigis d’antics castells, que no només complien funcions defensives, sinó que també eren utilitzats com a residències dels senyors feudals i de la noblesa. A Argelaguer, encara podem trobar restes de l’antic castell dels senyors de Montpalau, que al segle XIII van prendre la gestió del territori i hi van viure fins ben entrat el segle XV, quan es van traslladar a un castell a dins del poble. Actualment al centre d’Argelaguer , en el nucli medieval encara podem observar el Castell i restes de la seva muralla, en zones com al carrer de la muralla i a la cara nord de l’església, molt a prop del castell, trobarem la reproducció i senyalització de la necròpolis

Santa Pau és el clar exemple de poble medieval, en què el nucli urbà es va articular a redós del castell dels barons de Santa Pau. El nucli antic del poble encara conserva l’estructura urbana medieval, destacant la plaça Major, també coneguda com el firal dels bous, perquè des del 1300 albergava un important mercat.

A Sant Joan les Fonts es pot visitar la casa forta Juvinyà datada dels segles XII – XIV, que va ser la residència de la família de cavallers que li dóna nom. Al seu interior l’exposició permanent ens parla del món dels cavallers, del passat medieval i del molí fariner que va existir antigament. Altres indrets del poble també són testimoni del seu passat medieval, com el monestir benedictí datat del segle XII i declarat Bé Cultural d’Interès Nacional com el castell de Juvinyà, i que esdevé una de les joies romàniques de l’Alt Fluvià, o el pont medieval del segle XIII, en el que recentment s’hi ha dut a terme unes excavacions que ha deixat al descobert l’antic paviment medieval.

A la Vall d’en Bas trobem dos nuclis que encara conserven part del patrimoni medieval: El Mallol i Puigpardines. El Mallol era el centre administratiu del vescomtat de Bas. El seu castell, del qual es tenen referències des del 1204, va ser residència dels vescomtes de Bas, i se sap que estava extraordinàriament fortificat amb una gran muralla. A Puigpardines també queda una petita resta del castell, aixecat pels senyors de Puigpardines entre els segles XII i XIII. Va ser reformat al segle XIV i abandonat al segle XV.

D’altres pobles, en canvi, tenen el seu origen al voltant d’edificis religiosos. En aquest període el poder de l’Església va augmentar gràcies a les donacions de terres de nobles i reis, arribant a assolir una estructura ferma i centralitzada. En aquest context és quan es creen monestirs i esglésies arreu del territori.

A Sant Feliu de Pallerols trobem un exemple destacable, la sagrera. Una zona declarada d’immunitat que protegia contra el vandalisme i estava situada a 30 passos al voltant de les esglésies. Les sagreres van sorgir gràcies a les assemblees de Pau i Treva de Déu, impulsades per bisbe Oliba al segle XI, com a resposta de l’Església i la pagesia contra els abusos dels senyors feudals. Aquests acords condemnaven a l’excomunió a tots aquells que fessin actes de violència prop dels edificis religiosos, de manera que el seu entorn esdevenia una zona segura per viure-hi.

D’aquesta manera als segles XII i XIII l’església es va anar envoltant de masos i petites cases. Així nasqué el poble de Sant Feliu de Pallerols. Al s. XIV, els senyors d’Hostoles van creure convenient ampliar el nucli de la sagrera, que estava just al voltant de l’església parroquial, creant el poble nou. A finals d’aquest segle, el nou poble ja estava completament fortificat i comptava amb tres portals d’accés. La muralla tancava la ciutat pel nord, est i sud, mentre que per l’Oest era el riu qui feia les funcions de tanca natural.

A la Garrotxa n’hi trobem altres exemples de sagrera, com és el cas de Riudaura, on al segle XI es comença a crear un nucli de població al voltant del monestir de Santa Maria de Riudaura. No obstant això, a causa dels terratrèmols del segle XV, que afectaren bona part de la comarca, es destruí el monestir quedant només dempeus la torre rodona, que encara avui es pot visitar. Tortellà també és un cas semblant a Riudaura i a Sant Feliu de Pallerols. El nucli urbà, com molts altres pobles de la Garrotxa, es va formar al voltant de l’església i del cementiri, a la zona de la sagrera a principis del segle XI.

Altres nuclis de població que es van edificar al voltant d’esglésies o ermites són Mieres o Sant Ferriol, que acullen dins el seu terme petits nuclis de població sempre entorn d’un temple religiós. És el cas del conjunt de Romeria o de Sant Pere, a Mieres, o les esglésies de Santa Maria de Fares, Sant Miquel de Miana i Sant Fruitós d’Ossinyà, a Sant Ferriol.

L’Edat Mitjana també es va caracteritzar per l’existència constant de conflictes que sovint acabaven en guerra. És per això que entorn dels nuclis de població s’hi acostumava a construir-hi una muralla on l’epicentre central era el castell, situat al punt més alt. A Castellfollit de la Roca durant aquesta etapa s’hi construïren les muralles que protegiren el castell situat al capdamunt de la cinglera basàltica i des d’on era fàcil veure els atacs d’enemics. Actualment, en queden poques restes de la muralla medieval, però el que sí que es conserva és l’estructura urbana típica de l’Edat Mitjana.

Alguns historiadors consideren la fi oficial de l’edat mitjana quan es produeix el descobriment d’Amèrica, l’any 1492. A Catalunya aquest moment també coincideix en el temps amb una revolta social, coneguda com a Guerra Remença, que va marcar un punt i a part a l’època medieval catalana. L’enfrontament entre la pagesia i l’estament feudal, va provocar aquest enfrontament bèl•lic liderat per un garrotxí, Francesc de Verntallat, cabdill del bàndol camperol. L’acció militar, però també judicial i política de Verntallat, va tenir la seva recompensa el novembre del 1486, quan al monestir de Guadalupe, a Extremadura, es va signar la sentència arbitral de Guadalupe. Amb aquest acord, s’acabaven per sempre els mals usos i la remença personal (per la qual el pagès i la seva família quedaven lligats al mas i al seu senyor).

Aquest fet de la nostra història, potser no gaire conegut, és transcendental i molt avançat als seus temps. S’ha de tenir present que a França, per exemple, els pagesos no assoleixen els mateixos drets fins a la revolució francesa, el 1789. Es pot afirmar que a Catalunya, i molt especialment a la Garrotxa, l’edat mitjana acabava també amb un important canvi social nascut de la base de la població, la primera revolució social en l’àmbit europeu.