Menu
Menu
En aquesta ruta descobrirem la vila de Santa Pau i el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Visitarem esglésies, ermites i indrets singulars, ens endinsarem per boscos frondosos i entrarem dins del cràter d’un volcà. En aquest recorregut, la cultura i la natura es donaran la mà. Començarem al Mirador de Can Pauet. Des d’aquest punt podrem contemplar la vila medieval de Santa Pau i bona part de l’entorn. Hi ha molts punts d’interès dins la vila que formen part d’altres rutes com la medieval, la dels remences o la dels carlins, així doncs és molt recomanable fer un volt pels vells carrers empedrats dins la vila medieval. Com que el nucli de Santa Pau és gairebé el centre geogràfic del terme municipal, dividirem aquesta ruta en petites excursions des del centre del poble cap a gairebé tots els punts cardinals. La primera visita la farem cap a l’est, baixant cap a Banyoles. Després de deixar la carretera principal, caminarem fins a trobar la Pedra del Diable, un gran menhir basàltic. La llegenda conta que hi va ser posat pel mateix diable, i la ciència ens diu que ho feren els nostres avantpassats del Neolític. Seguint el camí, més amunt, arribarem al Salt d’aigua de Can Batlle, un bonic paratge on refrescar-nos durant les temporades de calor, i al qual podem arribar després d’una bonica caminada. De tornada al poble, podem girar a l’esquerra i arribar al Santuari de Santa Maria dels Arcs. És una església als afores de la vila, que fou la parròquia de Santa Pau fins que la malmeteren els terratrèmols del 1427 i 1428. Al llarg dels anys ha sofert diverses calamitats i s’ha anat reconstruint en diverses èpoques. Un altre cop a la vila, prendrem el camí del nord i pujarem cap a la serra de Sant Julià del Mont. El primer element que trobarem és l’església de Sant Martí Vell, ben a prop d’un camí asfaltat. Si volem continuar enfilant cap a la muntanya, haurem d’aparcar el cotxe i seguir caminant serra amunt, en una bonica excursió per paratges boscosos i solitaris, fins a trobar la Capella de Sant Abdó i Sant Senén, tant o més coneguts com a Sant Nin i Sant Non, patrons dels pagesos, en un indret allunyat i recollit. Durant segles fou un lloc ideal per suplicar bones collites als dos Sants. Seguint cap amunt arribarem al cim de la serra de Sant Julià del Mont, on hi trobarem el Santuari que porta el mateix nom. Des d’aquest santuari mil·lenari es pot dominar la vall del riu Ser i la del riu Fluvià. Això ens explica la importància estratègica de l’indret al llarg de la història. Avui, és un refugi de calma i vistes meravelloses on s’hi arriba després d’una llarga caminada on es supera un fort desnivell. La darrera part de la ruta és on hi ha la Fageda d’en Jordà i els volcans. Sortint de Santa Pau per la carretera en direcció cap a Olot, a l’oest, trobarem al cap de poc l’Església de Santa Llúcia de Trenteres. Entre el volcà Croscat i el del Torrent, a tocar del Puig de la Costa, trobarem una altra bonica església: Sant Miquel Sacot. Pujarem caminant al volcà de Santa Margarida i baixarem a dins del seu cràter circular, gairebé perfecte, on hi trobarem l’ermita de Santa Margarida Sacot. Poques esglésies trobaríem al país que gaudissin d’una situació tan singular com aquesta. Just a darrera d’aquest volcà hi podrem descobrir la preciosa zona de la Fontpobra i el castell de Colltort, on podrem gaudir d’unes vistes privilegiades sobre gran part del Parc Natural. En aquesta ruta hem visitat la vila de Santa Pau, amb el seu ric patrimoni medieval. Recorrent el seu territori també hem descobert multitud de petites ermites i capelles disseminades pels boscos i muntanyes i, finalment, hem descobert els volcans i la fageda, enmig del cor del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.
El Parc Natural de la Zona Volcànica i, de fet, tota la comarca de la Garrotxa són un exemple que combina amb èxit el respecte al patrimoni natural i cultural, amb l’activitat econòmica. Un dels pols econòmics amb una clara vessant social és la Cooperativa La Fageda. Aquest projecte sense ànim de lucre té per objectiu la integració laboral de les persones amb discapacitat psíquica de la comarca, i dóna feina a més de 280 persones de les quals més del 60% té alguna discapacitat psíquica o trastorn mental. Hi ha visites guiades on podrem saber com ho fan, perquè ho fan, i tastar els seus productes. Per llepar-se’n els dits!
Recomanació: …que t’endinsis a la fageda d’en Jordà i gaudeixis del poema de Joan Maragall dedicat a aquest indret tan especial. Joan Maragall fou un dels grans poetes catalans i continua essent molt estimat. Les seves poesies han passat a formar part de la cultura popular i són de lectura habitual a les escoles. La Fageda d’en Jordà: Saps on és la fageda d’en Jordà ? Si vas pels volts d’Olot, amunt del pla, trobaràs un indret verd i pregon com mai més n’hagis trobat al món: un verd com d’aigua endins, pregon i clar; el verd de la fageda d’en Jordà. El caminant, quan entra en aquest lloc, comença a caminar-hi poc a poc; compta els seus passos en la gran quietud s’atura, i no sent res, i està perdut. Li agafa un dolç oblit de tot el món en el silenci d’aquell lloc pregon, i no pensa en sortir o hi pensa en va: és pres de la fageda d’en Jordà, presoner del silenci i la verdor. Oh companyia! Oh deslliurant presó!
Geografia: Santa Pau es troba al sud-est de la comarca de la Garrotxa i al bell mig de la vall que formen la Serra de Finestres i la de Sant Julià del Mont. Hi neix el riu Ser, que baixarà fins a trobar-se amb el riu Fluvià, que ve d’Olot i Castellfollit de la Roca, a l’altra banda de la Serra de Sant Julià. Forma part d’un camí històric d’Olot a Banyoles, passant també per Mieres i Sant Miquel de Campmajor. És una zona molt rica geogràfica i geològicament : hi podem trobar volcans, muntanyes, valls, rius…
Història: Hi ha referències de Santa Pau com a nom de lloc des del 878, fa més de 1000 anys! A finals del segle XIII es creà la baronia de Santa Pau i el baró passà a residir al Castell. Això desencadenà un procés de construcció de cases, places i muralles al seu voltant buscant refugi i seguretat. Entre aquestes en destaca la plaça Major, que abans s’anomenava “Firal dels Bous”, ja que era on s’aplegaven els pagesos dels voltants els dies de mercat. Les seves voltes ens mostren l’evolució del gòtic rural català al llarg del segle XIII i XIV, i eren ben útils per no mullar-se si els dies de mercat plovia. Per Santa Pau hi van passar els remences i molts segles més tard també els carlins, cosa que ens remet a la situació estratègica de la vila. Aquestes rutes ens mostraran una història plena de batalles i guerrilles que baixaven de les muntanyes per assaltar el poble i convertir-lo en una plaça forta. Com veiem, la història de Santa Pau és molt llarga, des dels primers volcans fins a l’actualitat.
Els volcans: Un volcà és el lloc per on el material rocós i fos de l’interior de la terra surt a l’exterior. Normalment és producte del moviment de plaques tectòniques en processos que duren milions d’anys i se solen produir a les vores d’aquestes plaques. Quan es produeix l’erupció pot tenir diverses intensitats, cosa que produeix diferents formes de volcans. Si a això hi sumem la diferent edat dels volcans, podrem tenir pistes de la gran diversitat de formes que existeixen en l’actualitat. A Catalunya podem trobar altres zones volcàniques, i de fet en tenim ben a prop a la Selva i a l’Empordà, però és a la Garrotxa on n’hi ha la major diversitat, nombre i on es conserven millor ja que és també la més recent. No en va, el darrer dels volcans encara escopia lava fa només 10.000 anys…
El Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa: Modernament fou en el segle XIX quan Francesc Xavier de Bolòs va descobrir, estudiar i difondre la riquesa volcànica de la Garrotxa. Des de llavors, però, no sempre es tingué prou consciència de la riquesa d’aquest patrimoni, provocant que de vegades s’explotés de manera poc curosa. És a partir de la segona meitat del segle XX quan es començà a valorar i a donar importància a la preservació d’aquest patrimoni singular al nostre país. Va ser quan van aparèixer les primeres lleis de protecció, i també quan es va crear el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, durant els anys vuitanta del segle passat. Dins la zona del Parc Natural hi podem comptar més de 42 cons volcànics. Són la mostra volcànica més jove de tota la península ibèrica ja que es va iniciar tot just fa 350.000 anys, mentre que la de l’Empordà, per exemple, és de fa 10 milions d’anys, gairebé 30 vegades més antiga. I veurem que n’hi ha algun ben recent, geològicament parlant. Tots els volcans de la zona són inactius – que no extingits – ja que no es descarta que en el futur puguin tornar les erupcions. De fet, es creu que alguns volcans podrien entrar en erupció en la franja que va de l’any 2000 al 3000, període molt llarg per nosaltres però molt curt geològicament parlant. Tots els volcans de la Garrotxa són monogenètics és a dir, volcans que es creen amb una única erupció, i per tant si hi hagués alguna nova erupció es crearia un nou volcà. Un dels volcans més característics, coneguts i visitats de tot el parc és el de Santa Margarida. El seu con de 330 metres de diàmetre és de forma circular i s’alça imponent a la zona, per sobre dels 600 metres. El forat del cràter té entre 40 i 70 metres de profunditat. El fet de tenir una forma tan característica, una preciosa ermita dins el cràter i la facilitat d’accés, el fan un dels elements més visitats del parc. Un altre volcà icònic del parc és el Croscat. És molt alt: més de 160 metres d’alçada des del sòl. I -junt amb el de la Pomareda- és un dels més joves de tota la península ibèrica, amb una edat compresa entre els 7000 i els 11000 anys. Les seves erupcions van succeir-se en tres fases, l’última de les quals li donà la forma de ferradura actual. Fou en aquesta fase quan la lava es va escolar fins a cobrir la zona sud est, on avui hi trobem la Fageda d’en Jordà. Cal dir que des de fa molts mil·lennis hi ha poblaments a la Garrotxa. A les cingleres de la Barroca hi ha els testimonis més antics de la presència d’humans a la comarca, i també sabem que hi hagué presència en el paleolític mitjà, superior i el mesolític. Per tant, els humans -no ho podem afirmar del cert, però- podien haver coincidit amb les erupcions volcàniques al llarg de diversos períodes. El que sí sabem segur és que les erupcions i el tipus de sòl i l’orografia resultant van condicionar l’ocupació posterior del territori, com encara ho fan actualment.
