Ignasi Dusol Martí i Pere Dusol, pare i fill, van establir el 1866 la companyia o Societat Dusol per la fabricació de gèneres de punt, tot i que sembla que els orígens de la indústria cal anar a buscar-los entre el 1840 i 50. Més endavant, s'hi van anar incorporant les últimes innovacions tecnològiques i es va ampliar la indústria: a més de tintura, filat de cotó i llana i fabricació de teixits, també es treballaria la fusta i es farien carracs de pipes de fumar. La construcció de la fàbrica anà conjuntament a la de la seva colònia, amb els habitacles dels treballadors i altres infraestructures annexes, com la cooperativa La Económica Planense. Aquest complex s'anomenava el carrer de la Fàbrica i, malauradament, va ser derruït fa quatre dies, el 1988. Segons fonts documentals, en la seva època d'esplendor, a principis de s. XX, hi arribaren a viure més de 200 obrers. Pere Sacrest, que era el propietari de la fàbrica des de la seva unió amb el Dusol, es va fer construir les dependències ben a prop de la fàbrica i la colònia. Aquestes dependències tenien una casa privada, la torre, una casa per als masovers i una capella dedicada a Nostra Senyora del Carme. L'obra, de 1912, fou encarregada a l'arquitecte barceloní Enric Sagnier (1858-1931), que també va ser l'arquitecte del Tibidabo, el Temple del Sagrat Cor o la Nova Duana, entre altres edificis barcelonins. Durant la Guerra Civil de 1936-39, s'hi va allotjar el general Líster (republicà), que hi va establir la caserna general uns dies. Abans de marxar, però, va calar foc a l'edifici. Sembla que alguns veïns van intentar apagar el foc, gràcies a la qual cosa es va poder salvar l'estructura de la torre, però no pas l'interior. Acabada la guerra, la torre fou àmpliament restaurada, pràcticament reconstruïda. El 1977 es va fer una nova reforma de l'edifici, amb la construcció del saló annex i la conversió del vell camp de futbol en aparcament i de l'antiga sauna finlandesa en despatx. Si ens fixem en la casa dels masovers, veurem que presenta dues finestres en forma d'ulls, com si fossin vigilants. És una finca voltada de jardins silvestres d'arbres centenaris i des de 1998 s'hi fan casaments, convencions d'empreses i celebracions diverses. També ha estat escenari de diversos rodatges cinematogràfics, com per exemple: Les veus del vespre, de Salvador Garcia Ruiz, una pel·lícula del 2002 que explica una història d'amor ambientada als anys 50 del segle XX, i Spanish Movie, film d'humor paròdic espanyol del 2009. Arquitectònicament ens trobem davant un edifici de tres plantes d'un modernisme eclèctic: incorpora elements historicistes (àrabs i clàssics) i elements modernistes típics: representacions vegetals estilitzades de forja a les obertures, ceràmica vidriada verda-vermella-negra, palmetes a la teulada, etc.